“Hi ha quatre coses a la vida que no tornen mai més: una bala disparada, una paraula expressada, un temps passat i una ocasió desaprofitada”. Proverbi àrab.

Amics, el proverbi ve a tomb del que ha estat passat fins a dia d’avui. Enquestes i més enquestes. Sembla que ens indiquin que el procés cap a la recuperació de la llibertat política i jurídica ha estat frenat per l’acció dels partits polítics. Tant CiU com ERC s’estan debatent en com formalitzar un acord. L’acord.

El proverbi ve a tomb perquè els nostres polítics, els dos principals líders polítics no poden deixar passar aquesta ocasió. No la poden desaprofitar. No la poden balafiar. És molt el capital humà que s’ha posat en joc, moltes les esperances conreades i les il·lusions posades per a un futur millor. No ho poden malmetre. No els ho podem deixar fer.

El proverbi ve a tomb perquè el que està en joc és molt important. El futur dels nostres descendents. El futur no ja polític ni jurídic sinó el material i el psicològic.

El proverbi ve a tomb perquè hem de tenir clar per què i per a què volem la independència del nostre poble. Pregunto, per què volem la independència? Per a què la volem? Se m’acudeixen moltes respostes a la pregunta. Moltíssimes. Tant a nivell polític, com de lleis, les nostres lleis però sobretot hi ha un aspecte que ens ha de preocupar a tots perquè ens afecta a tots: el material. L’econòmic per reduir-ho al llenguatge entenedor. La dita catalana fa: “el que no són pessetes són punyetes”. Bé. Però les punyetes sense pessetes no es poden realitzar. Quines són les punyetes? El manteniment i la millora del que s’ha anomenat l’Estat del benestar. La societat del benestar que es va instituir després de la 2a Guerra Mundial a l’Europa Occidental de la qual formem part.

El proverbi ve a tomb perquè a qui afecta la societat del benestar i les polítiques que l’han de sustentar i millorar? A tots nosaltres. Sense discussió. En la societat actual s’està donant la destrucció del que era aquesta societat del benestar. Les polítiques neoliberals del passat recent i del present menen, si no ho estan fent a marxes forçades a la destrucció del coixí social, la classe mitjana. Aquella classe que produïa i consumia i que sustentava amb els seus impostos les polítiques que permetien ajudar els més desafavorits o aquells que tenien possibilitats de quedar-ne exclosos. Si l’Estat no vetllava per ells, qui ho faria? Hi som a temps d’aturar aquest mal social? Depèn de les decisions que prenguem nosaltres com a ciutadans i les prenguin els nostres polítics delegats per nosaltres, pels servidors públics. Pels nostres servidors.

El proverbi ve a tomb perquè una societat que es vol equilibrada i més justa s’autogestiona a ella mateixa. I l’oportunitat d’autogestionar-nos no la podem desaprofitar. Amb més o menys encerts caldrà pensar i aplicar polítiques socials que no deixin al marge les persones. Els americans van encunyar el lema: “no child left behind”, després convertida en llei, per a que l’educació arribés a tots els infants. Apliquem-lo en el sentit més ampli canviant alguna paraula: “que ningú es quedi enrere”, que cap conciutadà quedi exclòs. No ens ho podem permetre. Repeteixo, és un luxe que no ens podem permetre.

El proverbi ve a tomb perquè integrar tothom en el projecte perquè les polítiques socials únicament i exclusiva depenguin de nosaltres. La inversió dels recursos que produïm i el retorn de la inversió de i en les persones que habitem Catalunya serà molt més gran que la inversió realitzada. Hi guanyarem tots. Segur. Un poble psicològicament sa i materialment equilibrat en la mesura del possible és necessari per fer una societat més justa, econòmicament desenvolupada i políticament avançada.

El proverbi ve a tomb perquè la societat catalana del futur s’enfronta a reptes descomunals. I el primer repte és el social. Dono per fet que les desigualtats seguiran però es poden i les hem d’atenuar. La base és millorar educativament, més i millor mestres i professors a tots els nivells del sistema; millors equipaments sanitaris i assistencials, més i millors metges, més investigació, més feines, millor sous, etc... La salut social no només és material. És aconseguir, o intentar deixar al final de les nostres vides una societat millor de la que vam viure. El camí per aconseguir la millora de la societat comença ara. No deixem que ens passi l’ocasió. Perquè d’ocasions, a la vida n’hi ha poques per allò que realment és important. I si passa, si la deixem passar, si la desaprofitem, ens en penedirem. Molt. Per molt de temps. Moltes generacions que ens vindran darrera es preguntaran: si ho van tenir a tocar, per què van desaprofitar l’ocasió?

El proverbi ve a tomb perquè justament no podem desaprofitar aquesta ocasió.

El proverbi ve a tomb perquè ningú quedi enrere.