Que no em busquin en un partit conservador. Ni tampoc simpatitzant-hi, ni donant-hi suport, ni tan sols en forma d'articles o de missatges o d'idees. Va tenir el seu sentit buscar aplegar un "conservadorisme català" i vincular-lo al nacionalisme, com va fer (i crec que se li ha d'agrair) Jordi Pujol justament per a evitar que aquesta dreta poruga se n'anés massa aviat cap a l'espanyolisme. Pujol va aconseguir aplegar el paper polític de Prat de la Riba i el de Cambó, i unir-los: Convergència i Unió, i ja us regalem la resta de l'espai als altres partits, sigueu tan d'esquerres i progressistes com vulgueu. Crec que no va estar malament aquesta opció: com a prova, mireu com els ha anat al País Valencià i a Mallorca sense tenir un partit nacionalista fort i que uneixi també les sensibilitats més conservadores. En aquest sentit, gràcies. Però ara ja ha canviat tot.

La sortida de l'armari de Mas, que va costar força (i aquí és on intervenim més gent de la meva generació), implica adonar-se que la figura "de Macià", per entendre'ns, si no l'ocupava un partit, l'ocuparia l'altre. Però la figura hi era, el fantasma creixia, i encara creixeria més: calia matar Cambó, o el matarien el moment polític, la demoscòpia i el canvi generacional. O Carod-Rovira, que va ser el primer que va començar a aixecar les faldilles al conservadorisme enquistat al país. En definitiva, que des que Mas va voler unir Prat de la Riba amb Macià que ja no hem pogut tornar enrere. Ni podríem, ni voldríem. Des de fa tres o quatre anys, el gran dilema de Catalunya és entre Macià i Companys: o provar de fer la independència de forma pactada, o fer-la de forma unilateral. Però tornar a la por i la falsa "concòrdia" dels anys 80 i 90? Impossible. Totalment impossible. A mi no m'hi trobaran i, a més, al gruix de la població tampoc.

Ser conservador avui és, precisament (agafant un terme expressat fa poc), ser "antipolític". Avui fer política implica assumir l'estat d'excepció on ens trobem, o si ho prefereixen "el moment excepcional" i històric on ens trobem, i no deixar-lo anar com qui dia passa any empeny. Provar de guanyar, això sí, i provar d'evitar tots els Companys o sisdoctubres possibles: no m'agrada gens quan el president Torra diu "estic disposat a anar a la presó" perquè justament el que vull, estimat president, és que em diguis que no hi estàs disposat. Que anem a fer les coses bé, és a dir, que anem a guanyar.

Ser intel·ligent no vol dir conformar-se, ni estancar-se, ni "assumir la realitat" com si res: si fem això, la "realitat" acaba dient-nos exactament "qué pone en tu DNI". I allò que posa al DNI és precisament allò menys "real", i que conforma menys la meva "identitat nacional", que pugui imaginar: el que té de més real el més DNI és exclusivament la lletra D. Mireu com n'és, de "real", l'hipotètic "realisme". I mireu on ens porta.

Per tant no, ja declino d'entrada: no a una escissió conservadora, no al retorn a l'autocontenció i a la por, no a l'estelada de cap de setmana. No donaré suport a cap partit conservador, tant si es diu Convergència com si es diu Esquerra Republicana. A mi doneu-me esperança i progrés. I independència. Si aneu cap aquí, i de forma eficaç (sense fer el brètol i sense aturar-vos massa), us dono tot el temps del món. Per a quedar-nos quiets, ja tenim els xiprers del cementiri.