Respectar la democràcia. Fa dues setmanes assistia a la comissió de presidència de l’Ajuntament de Barcelona quan, a proposta del grup municipal Unitat per Barcelona, s’aprovava que l'agermanament lingüístic i cultural del cap i casal del país amb els municipis de parla catalana, i en especial amb els de la Franja de Ponent. Era una reacció clara a la qüestió esperpèntica del LAPAO. En la intervenció del Partit Popular, la seva representant va etzibar al grup que feu la proposta i als que li donaren suport (és a dir, tots, excepte el PP), que amb quina legitimitat s’atrevien a qüestionar una decisió adoptada per un parlament, en aquest cas l’aragonès, escollit democràticament pel poble. La resposta que se li donà fou ben rotunda: “En tot cas, la mateixa que té el seu partit per enviar als tribunals allò que es decideix en un parlament, en aquest cas el català, escollit democràticament pel poble”. La regidora del PP no va voler, poder o saber respondre.

No volem constitucions prohibitives. Aquest fet és per evidenciar una vegada més que, davant la situació que vivim, on una majoria creixent del poble de Catalunya vol decidir lliurement el seu futur, la resposta espanyola continua ancorada en la retòrica que ens estem saltant les lleis, les lleis espanyoles, les seves. Penso que a aquestes alçades de la partida justificar qualsevol acció apel·lant a una carta magna espanyola aprovada fa 35 anys no té sentit. La majoria dels que vivim a Catalunya no vam votar aquella llei, que ni ens representa, ni ens defensa, ni és justa ni està actualitzada. La Constitució espanyola és un document que només permet als espanyols legitimar la seva unitat nacional, però no contempla el dret democràtic d’un territori a decidir el seu futur. Només per aquesta qüestió ja cal menystenir aquesta constitució hipodemocràtica, redactada per salvadors de la pàtria (espanyola) i per autonomistes que en el seu dia van creure, pobrets, l’encaix de Catalunya amb Espanya.

El “papus” del 78 és viu. El drama és que encara hi ha massa gent a Catalunya que tem la Constitució, potser de manera irracional, com si s’hagués interioritzat que sense fer el que manen els seus articles gairebé no es té dret a viure, o potser per allò de l’article que permet que surtin els tancs i la cabra de la legió a defensar la unitat espanyola. Massa tics de postguerra. Massa tics de la transició. Els que tenen por del demà de la independència són els mateixos que han abaixat el cap davant el deplorable robatori fiscal al qual han estat sotmesos. És aquell catalanet que prefereix viure sempre de genolls que un dia dempeus. És aquell catalanet que de tant en tant es mira l’esgrogueït llibret constitucional per saber si realment diu quelcom de tancs i cabres. Desgraciadament, la secta ha fet la seva feina, amb eficiència, amb persistència, amb insistència.

I el que vull dir és que el PP té tota la raó del món quan diu que hi ha unes regles del joc que cal complir, però mai diu que aquestes regles són les seves. Ells tenen la pilota i decideixen quan es juga el partit i quan no. El PP té raó quan diu que cal acceptar la voluntat democràtica majoritària, però només quan la democràcia els afavoreix. Si les urnes no els bufen a favor, no hi ha urnes, al més pur estil Corea del Nord. I en aquesta tasca de menjacatalans cal dir que ho han fet prou bé. Perquè es veu que a Catalunya encara hi ha gent que assegura que cal fer les coses al dictat de la constitució postfranquista del 78. Se’n diuen federalistes, es veu.