Serà d'aquí a unes setmanes o uns mesos però per primer cop des de 2015 a Catalunya hi haurà unes eleccions convocades pel president de la Generalitat (l'únic càrrec que les pot convocar). No dubto que algun creatiu polític les hi posarà títol, però aquestes seran unes eleccions autonòmiques sense matisos. Ningú les pot titllar de plebiscitàries, ni per crear un govern efectiu que ens dugui a la República, ni per fer tornar un govern legítim a l'exili.

Duem pràcticament dos anys i mig des del referèndum del primer d'octubre, la jornada més important i cabdal de l'esdevenir polític del país. Aquell dia la població va prendre el control i va decidir que la determinació pròpia (no d'altres) es convertia en realitat. Si d'allà se'n desprèn un mandat unívoc i posat en pausa el temps ho dirà (la meva aposta és que així acabarà sent). Però el que ara sembla acceptat per la majoria dels partits és que en la legislatura vinent no hi haurà una república catalana.

Aquesta convocatòria electoral s'esdevindrà en un moment on comencem a veure presos polítics amb permisos i un plausible 3r grau aquest mateix any. Tot plegat crearà una il·lusió de normalitat que camuflarà dues coses: La repressió i violència de l'Estat inalterada per promeses de diàleg, i la manca d'una idea clara de país per part dels partits que es presenten a les eleccions. Independentistes i no independentistes.

Per tant, m'atreviria a dir que el que tria la població catalana és "els gestors del mentrestant". Una espècie de llimb autonomista on el que hom anomena "molles" serviran per gestionar, sobretot la sanitat i l'ensenyament de tot un país. No és poca cosa. Com es gestionen les dues àrees amb més pressupost de la Generalitat marquen també quin país imagines.

El problema actual (aquest article n'és un exemple) és que el debat se centra a predir i discutir què faran i com es comportaran els partits. Si en l'1-O la ciutadania estava al centre, ara mateix sembla un actor secundari en la pel·lícula partidista. No vull sonar populista amb aquesta afirmació, però no veig cap líder polític que interpel·li, il·lusioni o proposi un titular clar de quin país vol. Això no vol dir que no hi hagi algú que es pugui destapar com a quelcom més que un bon gestor del mentrestant. I aquí hi incloc partits independentistes i també als nacionalistes espanyols.

Cal recordar que si es fa política representativa és per servir la ciutadania. És per a proposar i que et triïn, si s'escau. I ara mateix els partits tenen tanta por de proposar per no perdre que bàsicament el que generen és desànim. A això s'hi suma el fet que quan critiques per proposar, se senten atacats. Un no se sent atacat quan té una idea bona, clara, la sap explicar i dur a terme. Simplement la debats, la defenses i la tires endavant.

La meva proposta per als partits és que ens diguin a la ciutadania, en una frase, "de què va la pel·lícula". Quin país imaginen en 4 anys o 10. Em conformo amb que algú em digui: un país on en una hora et plantaràs a qualsevol punt amb un transport sostenible i tindràs una educació i una sanitat pública de qualitat. I amb aquesta descentralització s'ajudarà a pal·liar la bombolla immobiliària i garantir que un pot viure en una casa digna. Comencem pels mínims i expliquem les coses senzilles. Perquè la política, com les matemàtiques o la poesia, és senzilla si l'explica algú que en sap. La sobreadjectivació, l'epítet i la relativització són eines de camuflatge.

Estem en un moment baix i de mínims polítics. En la sortida d'un dol i un cansament que han costat de passar perquè la repressió funciona i et passa per sobre. Però la població de Catalunya és madura i determinada. Per això a tot aquell que es presenti a les eleccions només cal exigir-li una cosa: que no ens tracti d'imbècils.