El bolero diu que mai més podré viure sense tu. Però el temps, la pluja que cau i rellisca i marxa, i el buit que creix ajuden a sobreviure si més no. Sovint la nostàlgia et mena a indrets que evites. Hauria de ser tan lluny com un lloc que no recordi, com canta el poeta. Per exemple, el primer pis on vaig viure quan vaig canviar de vida. L’altre dia hi vaig passar, sense voler. Quan dic sense voler vull dir que no sabia que hi aniria. I maleïda poètica que m’envaeix, ho vaig fer després de passar per un lloc que vull que sigui una nova llar per mi. Tot lligat per l’inconscient i per aquesta primavera barcelonina que tant convida i empeny a passejar amb la moto. Més enllà de reviure o no moments concrets, el que m’envaeix quan paro el vehicle i em miro el carrer és, a banda que per què hi ha tants centres per fer-se les ungles, una sensació terrible de fredor. És clar que em passen sentiments que van des de la tristesa a la por, passant per bons moments i somriures captivadors, però de sobte no connecto, no puc, amb el meu jo de llavors. Què fa que de vegades visc ofegat en la malenconia que m’aborda quan sento l’olor de la gespa just tallada? Per què de sobte un dejà-vu em destrossa la tarda i em segresta el llagrimall? I de sobte gèlid amb el que hauria de ser un bulevard de records i nostàlgia. Que sí, que em venen molts episodis. Un darrere de l’altre. Bons i mals moments, com tot. Però em quedo plantat uns minuts, mentre el pol·len enfarina el carrer, veient passar els que varen ser els meus veïns entre botigues d’empanades. Soc un ninot de neu, em vaig fonent, marxo abans que em degollin els plataners.

Exterior. Dia. El José Luis i la Mercedes. D’aquelles parelles de setanta i tots que passegen agafats de la mà. Aquest matí me’ls he trobat un parell de vegades pel carrer, i després a la tarda. Sí, tinc una vida apassionant, una barreja entre James Bond i el doctor Caparrós. El primer cop parlaven amb uns camarades de passeig i ronyonera tot valorant que era millor ruta passar pel Lidl de prop de la benzinera en lloc d’embocar directament pel Mercadona, que és més curt però fa més pujada. Després, no gaire més tard, els sentia ja de lluny. Estaven emprenyats. Ella, molt vermella, plorosa i enrabiada, li deia “no et suporto, sempre igual”. Ell responia “perdona'm, t'estimo dona”. Arribats aquí, la Mercedes la clava mentre em canvio de vorera i li mossega amb “jo també t'estimo, però fas que no et pugui perdonar, i per això t'odio". Pur Dostoievski. Ella marxa mentre el José Luis es queda quiet com una estàtua de sal, amb la vista perduda en l’horitzó pel qual ara camina l’amor de la seva vida. Una escena tràgica es miri com es miri. A la tarda, me’ls torno a trobar. Caminen pel barri, no sé per quin super han passat, no van agafats de la mà.

Demano perdó. Sí, perquè he fet mal segur sense saber-ho, sense voler-ho, sense pensar-hi. Cada una d’aquestes excuses té una responsabilitat diferent, diguem-ne. Graus. Però sempre i, en tot cas, soc jo el senyor del final de la fila. Però no volia fer teràpia d’aquest tipus ara. Estic en pau, malgrat que tinc converses pendents i expedients per obrir.  Demano que em perdoneu per no haver renunciat. Víctima i botxí d’unes ganes de fer la meva vida que no sabia per on ha d’anar. Malgrat creure que ja tens totes les cartes, arribar a pensar que portava un bon mapa, i arribar de cop, de manera contundent, a una increïble illa deserta i per explorar: jo mateix. Tenir la vida muntada, el destí dibuixat, i creus que ja has triat. Però no. La vida té plans. No podria renunciar a decidir, a caminar, a ser amo dels meus errors. No sabia com havia arribat allà, i recordo sovint com de malament em vaig sentir, que egoista em vaig sentir. Aquella cara d’en Don Draper quan presenta a Kodak el que serà el seu carrusel, aquell gest de no hi ha marxa enrere, aquell barrejar la sensació de traïdor, de fugitiu amb la de la inevitabilitat. Aquella culpa i aquella necessitat. Espasa i paret. El gat d’Schödinger de l’angoixa i de l’autosabotatge. Els llocs on et porta la nostàlgia sovint són només un mirall puntual en un moment aleatori. Joan, que veus el que veus veure, encara que no quan ho vols veure. 

Demano perdó per haver posat tant de mi en tu, per haver projectat intencions i desitjos. Per arribar a pensar que pensaríem el mateix, que pensaries com jo. Arrogant que soc, imbècil en definitiva. Això de somiar voler ser la persona amb qui comparteixes aquests moments que ara enyores, perquè els vius amb algú altre. O potser només soc jo. Deixa’m somiar, per això no demanaré perdó. Diu la nostra escriptora contemporània preferida que arriba a aquesta casa per començar a estimar, per començar a morir. La vida no és una línia recta, deixa’t de projectes i abraça els somnis. No has d’anar com una gallina sense cap, d’acord. Però no pots mesurar-ho tot, no vivim per a les estadístiques. L’Excel ha matat l’audàcia i, per tant, la passió. Les mirades que no toquen quan no toquen. Follar on no toca. Escapar-se quan no ens miren. Pensar-te quan no toca. Adorar-nos quan no toca. Fer el que cal, no quan està pensat, sinó quan realment cal. No toca, però cal. Perquè cal deixar parlar les ànimes. Em diràs que calli. No ho faré. Em tallaries la llengua. No em quedaria mut, em quedaria buit, un pou sec, branques esperant a ser recollides per ser llenya.

A l’escola, un professor, el senyor Varona, deia sempre “no s'ha de confondre llibertat amb llibertinatge”. Jo era un nano de tretze anys, com el meu fill petit ara mateix, i ja entenia que hi havia un codi samurai per anar pel món. Que la meva llibertat acaba on comença la de l’altre i d’altres bàsics de la filosofia infantil i juvenil. Ja llavors no em portava gaire bé a classe. Parlava molt i molestava l’autoritat plenipotencària dels mestres d’aquella època. No caic bé. Després d’una estona potser sí, de primeres no. Durant molt de temps em sabia greu. Després ja no. Perquè la meva llibertat no acaba. No es tracta d’anar trepitjant ulls de poll i posant els dits a la boca a la gent, tampoc és això. Però arribats a aquest punt, potser a qui haig de demanar perdó és a mi. Tots ho hauríem de fer amb nosaltres mateixos. No demano onanisme sentimental o espiritual. Però sí baixar una marxa la tensió que ens posem. Perdó per no haver-me atrevit a ser el que puc ser. Faig trampa, esclar. A mesura que vas vivint, i equivocant-te, és quan et vas posant a lloc. Que hi ha qui ho té tot controlat des de ben jovenet, enhorabona. Cadascú amb la seva fórmula. La meva llibertat també és oblidar. I sí, hi ha espais de la meva memòria en els que no vull passejar. Abans em preguntava per què. Ara ja no. Si haig de tornar a visitar aquell o aquell altre moment ja arribarà. 

Mentre rellegeixo el text m’adono que, com sempre, exagero. Rei del drama. Sembla que tingui estrès posttraumàtic. I no. Només que les paraules de la Mercedes em van colpir. Fas que no et pugui perdonar, i per això t’odio. Estimar és una paraula preciosa. Sona de nassos. L’usem massa lleugerament, potser. Diria que jo no. Que quan t’ho dic, amic meu, adorada meva, és de veres. Tornem com sempre al significat de les paraules. Quin poder té el diccionari, quina ràbia que fas. No faré ara una descripció científica que és estimar, però sí goso fer una petita recepta. Ha de tenir ganes d’estar amb l’altre, disposició al sacrifici per l’altre i sobretot voler que l’altre estigui bé per sobre de tot, i de tu mateix. No és la meva frase més brillant. Però mentre escric això assegut al transport públic crec que no l’erro gaire. Estimar va per aquí. Sense trampes, no com aquesta que em faig amb oblidar i perdonar. Em diràs que els dos verbs demanen acció. Potser l’oblit és més esotèric, però el perdó reclama voluntat. Em pots dir que per oblidar el millor és perdonar abans. Potser sí. Jo funciono així, què vols que et digui. 

Tampoc l’amor és un motiu per tot, una salvaguarda, una excusa universal. És paradoxal com de vegades t’encotilla, i a la vegada t’urgeix. El "per amor" és el gran motiu. No he deixat d’estimar-te ni un segon. I potser per amor hauré de deixar de fer-ho. Per amor he deixat de ser un egoista i un mesquí i no he estimat mai a ningú com a tu. Dos arguments enfrontats, dos vides diferents en una mateixa. Les dues les he tastat, les dues te les puc explicar. Demano perdó per haver estat més d’un cop més José Luis que Mercedes. Demano perdó per no haver-te entès prou, per no haver-me comprès prou. Per no escoltar-me suficient, per no llegir-te suficient. Cap penediment per pensar-te quan no estic autoritzat, per defensar a peu i a cavall que som les persones que governarem el món, per saber que som els aventurers que fabricarem els millors records del món, per, en definitiva, esperar-te sempre per començar la millor part de la nostra vida. Ens veiem al concert dels Strokes.