Una de les grans preguntes que es fan els i les economistes aquests dies és quin impacte tindrà la intel·ligència artificial en el mercat laboral. Els directors de les grans companyies d'IA ens diuen que ens reemplaçarà, ens farà més eficients i que la nostra vida serà millor. Admeten que algunes persones hauran de pagar el preu d’aquest avenç, ja que perdran la seva feina, però que en el còmput general totes sortirem guanyant. Aquesta també era la conclusió de la majoria d’economistes neoclàssics, però ara alguns comencen a alertar de les conseqüències negatives que podria tenir aquesta substitució.
La IA té el potencial de destruir llocs de treball, sobretot aquells que es poden automatitzar. La teoria econòmica neoclàssica ens diu que aquesta substitució tindrà dos efectes: la demanda de treball es reduirà en les tasques que es poden automatitzar mentre que augmentarà en les tasques que milloren la seva productivitat gràcies a la IA. L’efecte total en el mercat de treball dependrà de com siguin de substituïbles el capital (la IA) i el treball. A llarg termini, els mercats de treball s’ajustaran, els salaris baixaran en els sectors afectats i els treballadors i treballadores es reinventaran per buscar noves feines. L’atur causat per l’arribada de la IA serà temporal i l’economia es recuperarà del xoc inicial. Aquesta teoria contradiu el ludisme, que considera que els avenços tecnològics generen atur permanent.
Marx, però, criticava els avenços tecnològics perquè els considerava no només una eina per augmentar la productivitat sinó també per dominar la classe treballadora. Marx argumentava que la introducció de millores tecnològiques per part dels capitalistes els permetia disciplinar la força de treball, sota amenaça de substitució, debilitar el poder de negociació dels sindicats i allargar o intensificar la jornada laboral tot i els guanys de productivitat. A més, Marx considerava que l’atur causat per la tecnologia té una funció estructural, és l’exèrcit industrial de reserva. Els treballadors que perden la feina a causa de la tecnologia passen a ser aturats i mantenen els salaris baixos, ja que competeixen pels llocs de treball escassos. La gran contradicció que presenta Marx és: si la tecnologia substitueix de forma massiva i sobtada el treball humà, com es manté la demanda agregada? Qui compra les mercaderies produïdes amb els guanys de productivitat? La crítica que fa Marx és que els i les treballadores no són només força de treball sinó que també són consumidores. Marx defensa que la tecnologia pot ser alliberadora per la classe treballadora, però només si està controlada i serveix els interessos de les treballadores.
L’economista Daron Acemoglu ha criticat el resultat de la teoria neoclàssica, que considera massa optimista. Segons ell, els incentius de l’economia actual afavoreixen una substitució massiva de la força de treball per tecnologia que automatitza les tasques, destruint el consum. A causa del disseny actual d’impostos, resulta més econòmic invertir en l’expansió del capital, la IA, que en contractar nous treballadors. En canvi, si la tecnologia permet fer tasques noves, això augmenta la productivitat i els salaris, limitant l’efecte negatiu en el mercat de treball. Segons Acemoglu, si l’avenç tecnològic no es dirigeix correctament i segueix únicament els incentius dels mercats capitalistes, correm el risc que només es desenvolupi el tipus de tecnologia que substitueix la força de treball, i no la que la complementa i la fa més productiva.
Un estudi recent conclou que si la IA desplaça els i les treballadores més ràpid del que l'economia els pot reabsorbir, es corre el risc d’erosionar la demanda dels consumidors de la qual depenen les empreses. Segons aquest estudi, tot i que les empreses poden entendre aquestes conseqüències, cada una es beneficia de l’automatització i només suporta una part de la caiguda en la demanda, de manera que continuen automatitzant tasques i desplaçant treballadores. Aquesta externalitat de la demanda atrapa les empreses racionals en una cursa armamentista de l'automatització, desplaçant els treballadors molt més enllà del que és col·lectivament òptim. La conclusió a què arriben és la mateixa que assenyalava Marx: els incentius capitalistes i la competència erosionen sistemàticament el poder adquisitiu dels consumidors-treballadors, generant una crisi de subconsum i atur permanent.
Cada dia són més nombroses les veus d’alarma sobre els efectes perjudicials de l’automatització de la força de treball. A tot això se li ha de sumar l’impacte dels centres de dades i la IA sobre el planeta. Necessitem una regulació que limiti i dirigeixi l’avenç tecnològic cap a la millora de la vida humana i preservació del planeta, no cap a l’enriquiment d’uns quants inversors i unes quantes empreses.