Un dels plans més captivadors de la meva infància era, indiscutiblement, anar al Camp Nou amb l’avi. Des de la boca 311 del gol sud vaig viure els millors anys del Dream Team, de les lligues guanyades a l’últim alè amb la imprescindible empenta del Tenerife i del Depor. La meva afició va sobreviure a l’avi, en una travessa de temporades per oblidar, com aquella on vam acabar celebrant com una victòria la xilena de Rivaldo que ens assegurava el quart lloc per entrar a jugar la Champions, amb invasió de camp inclosa. Amb el pas dels anys la fal·lera s’ha anat diluint com un terròs de sucre, però n'ha quedat empremta. Els dies de partit han estat, de carrer, la gran pedrera de renecs i grolleries que a còpia d’escoltar i repetir, van anar quedant gravats al meu repertori lingüístic. Allà, a la graderia culer, com a la resta d’estadis de la Lliga, gairebé que tot s’hi valia, tant era l’edat o el gènere. Testosterona en vena. 

El futbol és el gran paradigma del patriarcat. Com li agrada repetir, sobretot des de l’espectacular eclosió de les noies del Barça, a la secretària general de la Unió de Federacions Esportives Catalanes, la Isabel Pérez, estem parlant d’un esport que en el seu dia pareixen els homes, pensat per homes, per ser practicat només per homes. Ergo, que les dones s’hagin guanyat un lloc en aquest camp de naps és gairebé un miracle. 

Segur que tots al vostre entorn heu escoltat aquella broma fàcil i recurrent, aquella que diu que el futbol femení, ni és futbol, ni és femení. I probablement els qui s’abonen a aquesta conyeta, com els que la riuen, mai no seran prou conscients del mal que provoca. Perquè mina la moral. Perquè així s'apuntala el marc mental del patriarcat. Amb bromes que es camuflen d’innocència. Amb piquitos que es vesteixen d’innocència. Encabint la normalitat en el motlle d’uns genitals masculins. I ha arribat l'hora que rebenti. 

Que rebenti el motlle dels ous de Rubiales. Que rebenti el motlle on malgrat l’eloqüent comunicat de la Jennifer Hermoso, encara n’hi hagi que necessitin el VAR i que, tot i l’evidència de les imatges, segueixin negant que aquella entrada mereix una vermella directa. Que rebenti el motlle on l’única manera de salvar el cul és atacant la víctima, per exemple, filtrant noves gravacions de l’autocar. El motlle on s’exigeix a la jugadora que tingui la sang freda de punxar immediatament la bombolla de l’eufòria, desconnectar de la celebració i adonar-se al minut zero que allò que li acaba de passar és un abús. Pels qui encara dubten, potser us servirà una comparació. Recordeu el petó de Hristo i Koeman al 92? Allò era un petó mutu, espontani i consentit, entre dos iguals, entre dos companys de plantilla. El del president de la RFEF a la seva subordinada, no. 

El masclisme està comprovant com sota els seus peus, el terra on es fonamentava ha començat a tremolar. Veu que li han xiulat fora de joc, però com que el seu reglament és un altre, no entén el perquè. I es regira. 

Les jugadores de la selecció han guanyat el Mundial, sí, però més enllà d’aquesta victòria esportiva, el seu gran triomf és haver aconseguit començar a esquerdar el motlle gràcies als valors i la sororitat exemplaritzant que estan exhibint al món. Al de l’esport, però també i per sobre de tot, a la societat en general. El clam cada cop ressona amb més força. Ara cal que l'àrbitre deixi d'estar comprat.