Vivim anys convulsos i, sovint, estranys, difícils d’analitzar i d’entendre. Des de Zygmunt Bauman, sabem que aquests temps són líquids. Però tan líquida és aquesta societat? Tant?

En 20 anys de segle XXI que portem, no parem. Hem vist atemptats terroristes massius, guerres il·legítimes, tsunamis gegantins, crisis econòmiques furibundes, referèndums populars, empresonament i exili de demòcrates electes i, ara, una pandèmia i un confinament que les diferents i diverses generacions vives no havíem vist mai.

De les certeses hem passat a les incerteses. De la solidesa a la precarietat. Del creixement al decreixement forçat. De la confiança en el sistema de protecció dels estats a la desconfiança.

La pandèmia, fins ara, s’ha emportat moltes vides, moltes més que les que ens diuen des de l’oficialitat. Moltes més. Molts negocis no tornaran a obrir i molta gent es quedarà a l’atur. L’ascensor social que va servir per combatre l'URSS i que va començar a disminuir velocitat amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher va patir una avaria molt greu el 2008 i, quan encara s’estava arreglant, la irrupció de la pandèmia pràcticament l’ha enviat a la deixalleria.

I ara, com en el 2008, tornem a viure moments d’extraordinària incertesa. I no hem estat dissenyats per suportar-ho. Per això busquem vidents, astròlegs, profetes, oracles, bruixots i el que convingui per saber què passarà demà, què passarà en el curt termini. El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial, per exemple, que tenen legions d’analistes, molt poques vegades claven els seus pronòstics i, el que és més normal, és que vagin anunciant correccions a mesura que s’acaben els horitzons temporals de les seves prediccions.

El que crec que s’hauria de fer és reflexionar sobre el que ha passat, sobre la fallida sistèmica de les estructures de protecció de la ciutadania, sobre les interaccions totalment incontrolables de la globalització, sobre les deslocalitzacions que han deixat els països dependents d’un tercer per proveir-se de material de primera necessitat, sobre la globalització econòmica sense globalització sanitària ni política i sobre el paper que ha jugat l’Organització Mundial de la Salut, entre altres. Una reflexió que hauria de servir per modificar el que s’hagi de modificar per intentar no tornar a interrompre la quotidianitat, per evitar de tots aquests centenars de milers de morts que hi ha a tot el món.

Però, de moment, ens distraiem fent consultes als oracles. En aquest món dels profetes abunda la delinqüència de coll blanc. Qualsevol títol universitari faculta per dir bestieses i vendre llibres. Per què dic això? Doncs, perquè ningú, absolutament ningú, no pot saber com serà tot després de vèncer el virus, després de tornar a la normalitat. Per tant, per què, en lloc de preguntar a tot aquest personal què passarà demà, no ens fem aquesta pregunta: què volem que passi?

Per exemple, empreses com Twitter i Facebook ja han anunciat que optaran per potenciar el treball telemàtic. Quantes empreses hi ha a Catalunya que pensin fer el mateix? L’administració pública, què pensa fer? Hi ha molta, moltíssima feina que es pot fer des de casa sense cap necessitat de traslladar-te al lloc de treball. Si el treball telemàtic s’estén, molta gent arribarà a la conclusió que no cal viure a les ciutats, cosa que rebaixarà els índexs de contaminació de les grans concentracions humanes, no caldran tampoc inversions gegantines en transports públics, etc.

És a dir, per què no som més proactius que reactius? Tornem-nos a fer la pregunta: què volem que passi? Si ens la fem, aquesta pregunta, i comencem a treballar per fer possible el que volem que passi, deixarem sense feina els entabanadors i estarem més empoderats per decidir com volem que siguin les coses. Però sobretot, sobretot, barrarem el pas als populistes, siguin de dretes o d’esquerres. Aquest són una altra classe de delinqüents de coll blanc. Si arriben al poder, poden fer molt mal. Molt. Per exemple, Donald Trump i Jair Bolsonaro. Per tant, fem-nos la pregunta i no deixem que els salva pàtries ens donin la resposta.