A les portes de la sentència, torno a Acte de violència, una de les obres cabdals de Manuel de Pedrolo. Cabdal, ja n’havíem parlat, no tant per l’arquitectura de la novel·la, sinó per la voluntat de l’autor de convertir-la en una eina de combat contra la barbàrie i contra la imposició. Amb una finalitat, doncs, més política que no pas literària, el llibre és un crit, no gens dissimulat, per dur a terme un acte comunitari de desobediència civil basat en una actitud de resistència passiva per dir prou a un poder dictatorial que sotmet els ciutadans. I els sotmet amb mà de ferro.

A partir d’una consigna clara i efectiva, "quedeu-vos tots a casa", el poble diu prou i planta cara al poder, fins aleshores omnímode i incontestable. Un plantar cara que comença amb un evident desavantatge, perquè aquest poder tenia i té en la por el seu millor aliat, una por sembrada amb violència; ara bé, quan la majoria de la població segueix, a l’uníson, la crida, de manera pacífica, l’autoritat queda situada entre espasa i paret. Aquesta crida a la insubmissió té més voluntat, per part de l’autor, de convèncer el lector que no pas una funció estrictament estètica. Una obra, Acte de violència, on el bé de la comunitat se situa per damunt del de l’individu. Amb unitat, la força del col·lectiu, i el lideratge.

Aquest alçament pacífic, sense violència, escrit l’any 1961, que guanya el premi Prudenci Bertrana l’any 1968 i que es publica el 1975, es pregunta què passaria si anéssim a una vaga general indefinida. I hi respon, perquè Acte de violència es debat entre la resistència i l’opressió, la solidaritat i la violència, la implicació i la indiferència. I no és aquesta també la nostra actualitat rabiosa? Sembla com si Acte de violència el relatés, aquest nostre present. Amb la diferència, potser, que les nostres reaccions col·lectives, al govern d’Espanya i a tots els seus ressorts d’Estat ja no els fan por. I no els fan por perquè s’han adonat que no hi ha translació política. L’independentisme institucional gesticula, però, de moment, més que propositiu, es manté reactiu.

I em pregunto què passaria si el dia que el Suprem dicti sentència obeíssim la consigna d'Acte de violència i es quedés tothom a casa. Madrid no trobaria raons per parlar de violència. Ningú als carrers: ni vianants ni trànsit. Cap manifestació: ni crits ni silencis. Ens faríem sentir ignorant-los. I què farien, llavors, els milers d’agents que ens envien? Ens els en envien perquè volen que hi hagi aldarulls. No ens els en envien com a agents d’ordre, sinó com a agents de provocació. Dimecres ho deia amb veu alta i clara Pedro Garrido, màxim responsable, aquí, de la Guàrdia Civil: si cal, ho tornarem a fer!

L'Estat vol venjança. I el judici, més enllà d'aplicar la llei, amb la sentència carregarà amb les culpes. Perquè els poders de l’Estat, tots, volen que la sentència provoqui por. Volen la por com a aliada. Aquella mateixa por de què se servia el poder dictatorial d’Acte de violència. Espanya no ha fet una involució democràtica, no la pot fer; perquè Espanya encara no ha aconseguit d’assentar-la amb convicció, la democràcia. Però no; no ens hi quedarem, a casa. No respondrem a cap provocació, però sortirem. Sortirem a donar la cara per aquesta nostra llibertat robada.