La catalanofòbia no té límits ni discrimina en funció de cap circumstància. És a tot arreu i creix com una lletja planta carnívora entre els qui la fomenten i els qui la toleren. L’exemple més recent el trobem a la final de la Copa del Rei de Mestalla, on nombrosos agents de la policia nacional van repartir indiscriminadament contra els qui onejaven estelades.

Una càrrega brutal i injustificada que es va sumar a l’actitud prepotent, les burles, provocacions verbals i comentaris despectius soferts pels seguidors que van ser escortats per les forces de seguretat (?) fins a l’estadi. Una d’aquestes pallisses va provocar que un veí de Cadaqués acabés a l’hospital amb una fissura a la costella, hematomes a l’ull, edemes al pavelló auricular i als canells i erosions al pòmul. Potser caldria haver dut un contingent nombrós de Mossos per preservar el respecte i la integritat física dels seguidors barcelonistes?

Mentrestant, a la fan zone del Madrid s’exhibien impunement símbols feixistes de tota manera, des de banderes franquistes fins a una esvàstica, i un grup d’Ultra Sur arrodonia la festa cremant una senyera abans del xiulet inicial. En la final del 2012 al Vicente Calderón entre el Barça i l’Atlètic de Bilbao, la dels famosos xiulets contra l’himne espanyol, alguns culers eren agredits el mateix dia en què el TSJ de Madrid autoritzava una manifestació de la Falange pels carrers de la capital espanyola.

Aquests episodis vergonyosos plantegen diversos problemes. En primer lloc, la funció primordial de la policia, que hauria de ser la protectora i no la repressiva, tot i que això pugui semblar utòpic. També és greu que el simple acte d’ostentar un símbol democràtic de manera pacífica pugui ser castigat i reprimit amb violència, perquè ens retorna a l’època dels grisos. Franquisme pur i dur.

El principal perill és que amb l’excusa del procés català la persecució i linxament esdevinguin tendència i normalitat. Com va succeir amb el boicot de la Diada de 2013 a la delegació de la Generalitat a Madrid: condemnes amb la boca petita i Fernández Díaz sostenint que tot plegat era una conseqüència lògica i que la culpa era dels qui havien cremat banderes espanyoles. Igual que Girauta, responsabilitzant l’ANC d’una futura i hipotètica violència, la que ells anhelen amb totes les forces i són incapaços de fer germinar.

L’altra cara de la moneda és la reacció. ERC ja ha anunciat que ho durà al Congrés i de la fràgil junta de Bartomeu se’n pot esperar poc. Fa dos anys Rosell i Freixa ja van dir que arribarien fins al final. Devia ser del carrer. Tot fa preveure que es comportaran de la mateixa manera, la del català acomplexat: queixar-se a casa, desendreçar prestatgeries vermell de ràbia, posar l’altra galta i callar, davant de les escasses perspectives d’uns tribunals polititzats gens comprensius amb tot el que faci olor de català. De la federació espanyola de futbol només cal esperar que se’n rentin les mans.

Però hi ha dos aspectes especialment sagnants: d’una banda, el silenci covard i còmplice dels mitjans de comunicació espanyols (potser eufòrics per la victòria blanca i el desitjat canvi de cicle), alguns dels quals han atiat el foc en tertúlies incendiàries; de l’altra el fet que, darrere d’aquests dòbermans primaris amagats entre escuts, cascs i porres, es trobin senyors respectables i ben vestits en despatxos i ministeris. Qui és més bàrbar i culpable, el qui ordena o el qui acata? I el paperot del qui no es rebel·la? Tolerància zero i mesures fermes contra la violència, el recurs dels febles que no poden convèncer mitjançant les paraules, però també tenim el que consentim.