El juliol de 1998, com a estudiant en pràctiques a BTV (ara betevé), vaig cobrir una notícia –aleshores sorprenent– sobre les dades turístiques a Barcelona. Les xifres, inèdites fins aleshores, explicaven que per primer cop la ciutat comtal havia desbancat la costa en nombre de pernoctacions. Feia només sis anys dels Jocs Olímpics i s’havia consolidat ja una tendència: Barcelona havia deixat de ser tan sols l’excursió d’un dia dels turistes que passaven les seves vacances a la Costa Brava o a la Costa Daurada per ser-ne la destinació principal.

Dinou anys i unes quantes aerolínies de baix cost després, el que molts van celebrar com un gran èxit i font de riquesa ha acabat sent un maldecap per a moltes persones que no reconeixen la seva ciutat. N’hi ha que han deixat de baixar al centre si no és imprescindible. Hi ha d’altres, però, que no han pogut fugir dels efectes perniciosos del turisme massiu en forma de lloguers inabastables, sorolls i xous diversos al carrer.

I quan ens toquen la butxaca i la moral, saltem. I les accions d’Arran poden haver estat més o menys afortunades i més o menys encertades en el calendari, però quan llegeixes barbaritats com que són una organització “filoetarra” o que han cremat un autobús (van fer unes pintades tan sols, recordem) i que aquest és el clima de violència, neguit i “kale borroka” que es viu a Barcelona, no pots més que pensar que es refereixen a una altra ciutat, a un altre país i a un altre planeta fins i tot. Perquè això no ho veiem enlloc.

Descripcions exagerades i malintencionades que s’expliquen i s’escriuen sobretot des de fora de Catalunya. Per això sorprenen aquestes afirmacions quan es produeixen des d’aquí. Com quan el president del grup municipal del PP a l’Ajuntament de Barcelona i regidor Alberto Fernández Díaz crea l’expressió “turisme borroka” per batejar un suposat clima de violència cap al turisme que no ha passat d’un parell d’accions aïllades de vandalisme contra mitjans de transport (autobusos i bicicletes) i en cap cas contra persones. Però embolica que fa fort!

Aquest estiu, de vacances a França, una cambrera em va preguntar d’on era. En respondre que de Barcelona, va mirar-me amb cara alliçonadora i va dir-me “ah, on no voleu més turistes i on han assaltat un bus turístic”. Qui més ataca el turisme és qui s’inventa una atmosfera de por generalitzada i titlla aquestes accions de terrorisme de carrer sense despentinar-se. Qui ja li està bé que la imatge de Barcelona –i, per extensió, de Catalunya– surti malmesa a l’exterior. Qui més l’agredeix són els que estan de vacances i no fan res mentre l’Aeroport del Prat és un caos dia rere dia. Qui més ataca el turisme és qui ataca més també els autòctons.