Tot just fa una setmana de la manifestació de la Diada que va omplir la Diagonal de dalt a baix. Ambient festiu, gent vinguda d'arreu del país amb una necessitat de teràpia col·lectiva i moltes ganes de comunitat després d'uns mesos de desconcert absolut, com si el fet d'"estar junts" i proclamar que no ens hem rendit ens proporcionés un consol eixorc.

L'endemà, els diaris anaven plens d'allò que més els plaïa en relació a la manifestació, perquè les reivindicacions ho eren tot i no eren res: alguns van dir que va ser un clam per la llibertat dels presos polítics i/o per la independència, d’altres van afirmar que la multitud apostava pel diàleg, mentre que la immensa majoria de comentaris -de tots els colors polítics- proclamava que "la gent no es rendia". No rendir-se és important, però encara ho és més saber què significa i com es trasllada aquesta resistència a la política institucional, més enllà de governs efectius amb molts càrrecs i poca estratègia.

A la manifestació de la Diada ja hi anem per tradició i perquè sempre hi ha de fons aquell xantatge emocional del què diran si no som molts. Enguany, fins i tot Televisió Espanyola la va retransmetre, mentre que El País afirmava tot cofoi al seu editorial que "la Diada es una demostración de que el sistema democrático español funciona". 

L'independentisme és cada vegada més innocu per a l'Estat i està cada vegada més folkloritzat, perquè per a la majoria dels líders polítics ser independentista és com ser del Barça o tenir predilecció per la samfaina: no té pràcticament cap translació en la política institucional. No es tracta de "fer república" o apostar per un diàleg de sords, sinó de fer política: rendir comptes davant de la ciutadania, saber quines eines tens, ser conscient dels seus límits i fer-te fort en allò que et permet avançar fugint dels xantatges emocionals habituals (vegi’s la renúncia reiterada del parlament a investir el president que tenia la majoria).

Només ens en sortirem si trenquem aquesta dinàmica de fer coses i anar a llocs perquè toca, "perquè no sigui dit", i prenem la iniciativa en projectes que posin la ciutadania al centre perquè pugui prendre les seves decisions de manera conscient i realista -aquesta paraula que agrada tant-, on els líders es deguin a la ciutadania i hi estiguin connectats de forma directa i al marge de les lleialtats de partit. Les Primàries són un bon inici perquè capgiren la nostra cultura política de baix a dalt, però segurament no són l’única manera de trencar les dinàmiques que ens han dut al desconcert actual. És feina de tots començar a exigir una altra manera de fer política.