A Catalunya, el 20% de la població més adinerada és 5,8 vegades més rica que el 20% més pobre. Aquesta polarització, lluny de frenar, ha anat en augment des de l’inici de la crisi. El 17 d’octubre d’enguany la Plataforma Pobresa Zero-Justícia Global presentava el seu manifest del Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa on denunciava l’existència preocupant i alarmant de “treballadores empobrides, precarietat i inseguretat laboral, llars sense ingressos, persones que no tenen les necessitats bàsiques cobertes, un sistema educatiu que accentua les desigualtats, dificultats d’accés a la salut i els serveis sociosanitaris, l’habitatge tractat com un bé de mercat amb el qual s’especula i es persegueix el lucre privat”.
 
La disminució de les desigualtats i aconseguir una distribució més equitativa de la renda i la riquesa és una de les funcions del sector públic. És una responsabilitat política concretar uns mínims d’inversió específics que assegurin una producció mínima de tots aquells béns i serveis concrets considerats de primera necessitat. I a aquestes alçades l’educació i la sanitat públiques i l’accés a un habitatge i treball dignes no haurien d’estar en discussió.

Arribats a aquest punt la CUP-CC podríem (i voldríem) plantejar la necessitat (imperiosa) d’expropiar i nacionalitzar la majoria de serveis i de mitjans de producció com la manera de garantir el repartiment de la riquesa i la igualtat d’oportunitats de totes. Però no ho fem. Arribats a aquest punt, si no es vol abordar el debat més profund i amb els actuals ingressos de les arques públiques no n’hi ha prou, una de les poques vies que existeix és una reforma fiscal. Però, no de qualsevol manera i ni tampoc pujant els impostos a tothom per igual. Després de gairebé 10 anys de crisi sistèmica i de retallades, i veient qui ha pagat i paga les conseqüències de tot plegat, no podem tornar a demanar a les classes populars i les classes mitjanes que facin aquest esforç, ja que és majoritàriament aquesta gent qui ha pagat i patit la crisi fiscal postbombolla a través de les retallades, i els augments de taxes i impostos no progressius, com l’IVA.

No deixa indiferent a ningú llençar missatges sobre la càrrega impositiva dels i les catalanes. “A Catalunya és el lloc on paguem més impostos” es repeteix com a mantra. Al que la CUP-CC responem qui té més ha de pagar més. És evident que en aquest debat no podem obviar l’infrafinançament ni la limitació competencial d’un estat al servei de l’IBEX35, però també cal que analitzem les dades per certificar que no és cert que el nostre país sigui el lloc on es paguen més impostos. A Catalunya, la pressió fiscal tenint en compte les liquidacions del 2012 se situava en 9.902€ per habitant, és a dir, aproximadament un 38% respecte del PIB, dos punts per sota del 40,70% de Unió Europea de l’euro.

El que sí que és cert és que el mapa tributari català és complex: molts tributs i taxes diferents, de naturalesa diversa i de competència diferent. Per tant, quan parlem de l’aposta per un sistema fiscal progressiu hem de distingir entre impostos indirectes, aquells que tots paguem per igual independentment de la nostra capacitat adquisitiva (com per exemple, l’IVA), i els directes, que recullen la capacitat econòmica del contribuent i que haurien de respondre a la màxima de qui més ingressa i té més paga.

Si ens fixem en l’evolució de la recaptació de la Generalitat des d’inicis de la crisi tenim una clara davallada de prop del 35% dels ingressos fiscals, malgrat la tímida recuperació a partir del 2011. Això té una relació evident amb la situació de l’economia al país, però també hem de tenir present que bona part de la caiguda acumulada s’ha donat en els ingressos directes (fins a un 60% de la caiguda de la recaptació mitjana des del 2008 s’explica pel retrocés dels tributs directes).

Això fa pensar que la recaptació durant els darrers anys ha estat fins i tot menys progressiva que abans de la crisi, però a més evidencia les raons polítiques i no només econòmiques d’aquesta davallada. Els impostos directes han patit fortes reduccions o han estat anul·lats per la Generalitat i l’Estat, respectivament. La reducció de recaptació no s’ha produït perquè la gent hagi deixat de morir-se, ni els grans i mitjans patrimonis s’hagin volatilitzat. Ans al contrari, les modificacions introduïdes pel tripartit (PSC-ERC-ICV-EUiA) i CiU-PP han reduït decisivament l’aportació de l’Impost sobre Successions i Donacions, mentre que l’anul·lació de l’Impost sobre Patrimoni per part de l’Estat i la seva posterior recuperació temporal són responsables de les oscil·lacions en la recaptació total dels impostos directes. De fet, l’Impost sobre Transmissions Patrimonials és ara mateix la principal figura tributària de la Generalitat, cosa que reflecteix la precarietat de l’estructura impositiva sota control del govern català. En un moment on sembla que la bombolla immobiliària retorna, on l’especulació a ciutats i zones turístiques cada cop és major, aquest impost pot convertir-se en una eina per poder augmentar la capacitat de despesa pública i alhora apuntar a aquells qui especulen amb un dret bàsic com és l’habitatge digne.

De fet, quan s’afirma que “a Catalunya és on es paguen més impostos” s’hauria de deixar clar que, en el context espanyol, és la comunitat autònoma on més paguen els trams més baixos i mitjans de renda (dels 14.000 als 30.000€ bruts anuals). Mentre que en els trams alts, entre 75.000 i 300.000€ bruts anuals la pressió fiscal a Catalunya està per sota de la mitjana espanyola. Només a partir dels 300.000€ bruts la pressió torna a situar-se per sobre de la mitjana, tot i que encara per darrere de comunitats com Cantàbria, Astúries i Andalusia.

Hi ha qui vol ubicar el debat sobre la pressió fiscal de l’IRPF en la definició de classes baixes, mitjanes i altes. La mitificada classe mitjana ja pràcticament no existeix, o millor dit, cal redefinir-la en funció de la realitat existent. Quan de les 3,5 milions de declaracions, 143.092 persones van declarar haver guanyat més de 60.000€ el 2014, mentre 2.075.301 persones en declaraven menys de 21.000€, i es considera que cobrar més 60.000€ és classe mitjana, vol dir que tenim un problema d’apreciació de la realitat. Quan un 32% de les persones que declaren cobren menys de 850€ al mes, aquells qui cobren més de 3.500€ nets al mes són uns privilegiats.

Treballar perquè a partir de 60.000€ o 70.000€ es tributi més no és atacar a la classe mitjana, sinó buscar maneres per tal que es redistribueixi la riquesa i desaparegui aquesta enorme desigualtat de la gran majoria versus una minoria. Hi ha altres opcions com abordar les trampes legals que permet el propi sistema fiscal ja que és la llei que estableix excepcions, bonificacions i deduccions. Allò que es ven com a beneficis per la majoria sovint amaga que qui en surt realment beneficiat són els de sempre perquè quanta gent pot fer inversions a empreses del Mercat Alternatiu Borsari i de pas obtenir-ne beneficis fiscals?

És evident que hi ha grans fortunes que escapen de tot aquesta lògica, que tenen mil i un escuts per evitar tributar via IRPF, però una cosa no treu l’altra. Cal que per elles busquem nous impostos i noves maneres de gravar la riquesa, i cal que de manera clara apostem per la inspecció fiscal i així evitar la vergonya dels 16.000 milions d’€ de frau fiscal existents a Catalunya.

Hi ha qui planteja que aquest és un debat autonomista, que ara no toca. Res més lluny de la realitat. Com deia en Benet Salellas en el debat de política general: “nosaltres volem construir un procés de sobirania a casa nostra que ha de ser dic de contenció d’aquest capitalisme salvatge, no perquè ho diguem a la CUP-CC, que ho diem, sinó perquè és una demanda del país sencer”. Com a molt tard al setembre del 2017 farem un referèndum i el volem guanyar. Per guanyar-lo cal evidenciar que volem una república que aposti per la igualtat, la inclusió i per uns serveis públics de qualitat, i una manera de fer-ho és augmentant la despesa pública. Qui diu que no a que qui més té més paga.