La majoria d’enquestes publicades en les últimes setmanes han assenyalat una participació pel referèndum de l’1 d’octubre superior a la que es va registrar en la consulta del 9-N. Un dels últims sondejos, fet pel Centre d’Estudis d’Opinió, pronosticava que un 67,5% de catalans acudiran a les urnes. Si els pronòstics són bons, això significa que entre un milió i un milió i mig de persones més aniran a votar en comparació amb el 9-N. La participació serà un dels cavalls de batalla més importants del sobiranisme de cara el referèndum de l’1 d’octubre. Com hem dit altres vegades, que la gent hi participi dependrà que el referèndum no només ofereixi una plataforma de protesta (com el 9-N), sinó que comporti un element “instrumental”, és a dir, que la gent percebi que el referèndum canviarà alguna cosa.

Una de les grans pedres a la sabata de la participació és la intensa campanya de deslegitimació del referèndum que els mitjans estatals, amb l’ajuda dels seus acòlits interns, ja fa temps que han iniciat. L’ètica periodística, o fins i tot la decència de molts intel·lectuals suposadament asèptics, ja fa temps que ha saltat pels aires. Però aquesta estratègia es desenvolupa combinada amb una segona: en cas que els embats judicials i policials fallin, l’objectiu paral·lel segueix sent el de desprestigiar la convocatòria, incentivant als contraris a la independència a que s’abstinguin i es quedin a casa.

En aquest sentit, l’anàlisi de les dades de l’última enquesta del CEO assenyala una dificultat important: un bon gruix de la ciutadania (entre el 20 i el 25%) molt probablement estarà alineada amb allò que digui el seu partit. Així, en el cas dels afins als partits pro-abstenció, l’artilleria mediàtica i política contrària al referèndum farà difícil mobilitzar aquest segment de la població.

Tanmateix, el sondeig del CEO indica que, per sort, hi ha una zona de grisos, un segment de votants que fluctua i entre els quals la seva decisió de participar depèn més aviat de la proposta que faci cada grup i de la seva credibilitat. El grup dels que dubten entre abstenir-se o participar representa, aproximadament, entre el 15 i el 20% del cens i és, de fet, un grup heterogeni: hi ha des d’abstencionistes habituals a, sobretot, votants del PSC i de CSQP.

El sondatge del CEO ens permet també desgranar quins perfils sociològics presenten un grau de dubte més elevat sobre participar o no l’1 d’octubre. En concret, hi ha dos factors que, més enllà de l’afinitat a unes sigles, ens ajuden a entendre el perfil del dubitatiu. Es tracta dels factors de l’aversió al risc i del gènere. En relació a la primera dimensió, és ben conegut que, en referèndums de secessió, molta gent acaba decidint votar una opció o una altra o, fins i tot, participar en funció de la incertesa associada a cadascuna de les decisions. Va ser el cas, per exemple, del referèndum del Quebec de l’any 1995. Hi ha gent que és més procliu a assumir riscos, sigui per una qüestió d’educació o psicològica, i en canvi a d’altres la incertesa no els importa tant. Reduint les incerteses que un referèndum inevitablement comporta seria una bona manera de mobilitzar un segment d’electors encara dubitatius.

El segon factor és el de gènere. L’anàlisi de les dades indica que les dones són menys proclius a votar a favor en el referèndum i menys proclius a participar-hi. No només és el fet que les dones tinguin, de mitjana, més aversió al risc, sinó que, tot sovint, els debats públics a l’entorn del referèndum obliden la dimensió de gènere com un element important a discutir.

Tot plegat ens mostra que, més enllà de l’organització del referèndum, és important que es comenci a mobilitzar la població, dirigint-se especialment a aquells sectors més dubitatius. Que acabin participant pot significar decantar la balança de la legitimitat cap a un costat o l’altre.