El PP ha estrenat nou lideratge, tot i que formalment caldrà esperar al pròxim tres d'abril per referir-nos a Alberto Núñez Feijóo com a nou president del PP espanyol. El president gallec ja té, en tot cas, el que volia: el pas lliure cap al poder intern enmig d'una onada de suport orgànic sense rival. Unes primàries sense emoció eren el seu objectiu. Ja el té. Val a dir que ha aconseguit generar cert entusiasme entre la militància, com va quedar certificat en l'acte que va protagonitzar a Barcelona fa uns dies, amb una sala de gom a gom que no es veia de feia anys en una convocatòria del PP català. 

Les seves primeres declaracions i alguns gestos són indicis de certa obertura en el joc, que en el terreny de les formes es farà més evident. La crisi internacional li facilitarà també la modulació del discurs, ja que la pressió per reforçar el bloc central del sistema del 78 es farà més forta a mesura que passin els mesos. Però el president gallec es trobarà amb moltes més contradiccions de les que eren imaginables. I no només pels pactes amb l'extrema dreta.

Si es posa al polític gallec el termòmetre del populisme, és cert que mostra menys graus que el seu predecessor, Pablo Casado, ahir un dirigent amb pretensions i avui una figura negligible per propis i adversaris. O que la madrilenya Isabel Díaz Ayuso. Però també Feijóo recorre al populisme i a l'estil bronc d'oposició. De fet, ja ho va fer quan era cap de l'oposició a Galícia, protagonitzant episodis de gran agressivitat política. El PP va arribar a llançar una campanya contra l'aleshores líder del BNG i vicepresident de la Xunta esventant possibles problemes del líder nacionalista amb la seva parella i insinuant episodis de violència domèstica que eren falsos.

El pacte del PP amb Vox per governar Castella i Lleó ja va fer modificar el discurs de Feijóo, que va arribar a emprar el llenguatge del partit ultra referint-se a "violència intrafamiliar" i no pas masclista. Les recents declaracions sobre els impostos de l'energia i com el govern espanyol es forrava amb els ingressos fiscals ha estat una altra relliscada sorollosa del líder gallec. En realitat, són les comunitats autònomes -com la Xunta- les més beneficiades en l'impost d'hidrocarburs. Aquest any rebran el 58% dels més de 12.400 milions previstos d'ingressar aquest any, i les comunitats obtenen la meitat dels ingressos de l'IVA. Són temes prou seriosos per a exigir rigor a un dirigent de tan altes responsabilitats.

El líder gallec haurà de fer dues adaptacions no pas fàcils. La primera és la de deixar enrere la política gallega per instal·lar-se al bell mig de l'Estat. Les pràctiques caciquils i la voluntat de control de tots els ressorts de la societat gallega no són la millor presentació per a l'actual president de la Xunta. No podrà fer a Madrid el mateix que els seus detractors expliquen que ha fet a Galícia. L'altra adaptació pot ser més difícil. Ha de definir quin tipus de dreta vol encarnar.  

La crisi internacional que s'està vivint reuneix tots els ingredients de l'alta política, des de les relacions internacionals i la seguretat europea a la defensa d'uns sistemes democràtics qüestionats per sistemes autoritaris que troben complicitats a la dreta populista de moltes democràcies. És hora de lideratges rigorosos que, especialment des de la dreta, defensin les institucions liberals enfront de la demagògia. Als EUA, hem vist com un partit tant d'ordre com el republicà viu assetjat pels seus sectors més extremistes. Molt aviat, Feijóo haurà de prendre decisions i dir-nos de quin costat està, si se sent més a prop de l'estil xaró de Donald Trump o del centrisme racional d'Angela Merkel. Entre silencis i ironies, de moment encara no sabem qui és Feijóo.