Espanya és una de les economies que més ràpid creix en l'àmbit mundial, és lloada per institucions com el Fons Monetari Internacional i la premsa econòmica posa l’estat espanyol com a exemple de recuperació després de la Covid-19.
L’economia neoclàssica ens diu que quan hi ha creixement econòmic, tots i totes estem millor: milloren els nostres estàndards de vida gràcies al fet que tenim més diners, es redueix la pobresa, milloren la nostra educació i salut, hi ha més ocupació, més beneficis, més inversió, més serveis públics, etc. Tot això es basa en una assumpció clau de l’economia: quan creix el pastís, es reparteix de forma equitativa entre tots i totes les participants de l’economia, i totes en sortim guanyant. Però llavors, per què tenen la sensació les ciutadanes que, tot i aquests anys de creixement econòmic, viuen pitjor que fa una dècada?
En els últims anys, els diaris es feien eco d’una percepció bastant comuna entre els i les joves: que viuran pitjor que els seus pares i mares. La idea de progrés social i econòmic es basa principalment en el fet que cada generació tingui més oportunitats i benestar que l’anterior. La generació de menors de 35 anys han pogut accedir amb més facilitat a estudis superiors, el que els hauria de permetre tenir feines millor remunerades; han pogut viatjar més gràcies a l'obertura de les fronteres a la UE i el desenvolupament de mitjans de transport low cost; s’han beneficiat de les facilitats que ha introduït la tecnologia en la nostra vida, etc.
Les percepcions dels i les joves són certes: viuen pitjor que els seus pares. Les persones nascudes al voltant del 1960 acumulaven una riquesa neta mitjana de 200.000 € als 45 anys, mentre que les nascudes entre 1986 i 1995 no arriben als 50.000 €. L’habitatge és el gran vector d’aquesta desigualtat: sense poder accedir a la propietat, les persones joves han de destinar gran part dels seus ingressos a lloguers, limitant la seva capacitat d’estalvi. A això se li ha de sumar sous més baixos en termes reals, contractes temporals i precarietat. A més, tenen bases de cotització més baixes i tarden més anys a assolir la cotització mitjana d’altres generacions. Mentre generacions anteriors van viure en una època d’expansió i millora dels serveis públics, les més joves han viscut crisis encadenades, períodes de retallades i desmantellament dels serveis públics, obligant-les a acudir al mercat privat per suplir d’una manera efectiva serveis com l’educació o la sanitat.
El més preocupant és que en els últims 10 anys, mentre el PIB espanyol creixia, la taxa de pobresa infantil es mantenia constant. Espanya és el segon país de la UE amb la taxa més elevada, un de cada 3 infants, després de Bulgària. A més, és el tercer país amb major taxa de treballadores en risc de pobresa, amb un 11,2%. La pobresa crònica també ha augmentat en els últims anys, afectant un 13,6% de la població.
Però llavors, qui s’ha beneficiat del creixement econòmic de l’última dècada? Un dels principals problemes d’Espanya és que és un país desigual, i ho ha estat des de fa molt temps. El 10% més ric concentra el 57% de la riquesa mentre que el 50% més pobre concentra el 7%. Juntament amb Alemanya i Irlanda, és dels països amb més desigualtat en la riquesa de la UE. El 50% més pobre alemany concentra només el 5 % de la riquesa mentre que el 50% més pobre irlandès concentra el 6%.
El 5% més ric de la població ha capturat més d’un 7% del creixement del PIB dels últims anys. El pastís ha crescut, però una petita part de la població s’ha emportat una gran part dels beneficis. Han augmentat les desigualtats: els rics s’han fet més rics, i els pobres, bastant més pobres.
Durant dècades, els economistes neoclàssics han defensat que necessitem creixement econòmic per reduir la pobresa; perquè només si augmentem el pastís podrem repartir més entre tots. Aquest argument també s’ha utilitzat contra el moviment del decreixement, argumentant que si es redueix el pastís, totes sortirem perdent per igual. L’economia, però, no explica fins quan ha de créixer aquest pastís, ni que aquest creixement és impossible en un món amb recursos infinits i en col·lapse ecològic. A més, els estudis econòmics s’han centrat principalment a garantir aquest creixement, assumit que la millora del benestar es donaria de forma automàtica. De fet, el Nobel d'Economia d’aquest any va ser per uns economistes que explicaven el creixement econòmic a través de la innovació. Però preguntes claus referents a la distribució de la riquesa, les dinàmiques de poder dins dels mercats, l’extractivisme en contextos neocolonials o la incorporació dels límits planetaris a l’estudi de l’economia segueixen rebent massa poca atenció. I justament aquestes són les preguntes que ens permetrien entendre per què el creixement econòmic espanyol no s’ha traduït en una millora de les nostres condicions de vida.
L’economia neoclàssica considera la pobresa un resultat natural de l’esperit individualista i egoista de les persones donats uns recursos escassos. En un mercat on la gent pot oferir les seves habilitats, aquells que en tenen menys seran pobres i, per tant, la pobresa és un resultat natural del mercat. En canvi, l’economia heterodoxa creu que la pobresa s’explica per condicions socials, com l’accés desigual a recursos econòmics, financers i polítics. Mentre per uns, és un resultat natural del mercat que no mereix gaire estudi, pels altres és una conseqüència del disseny del sistema econòmic que mereix atenció i desafiar les institucions i marcs econòmics que la generen. La pregunta que s’haurien de fer els economistes més sovint llavors hauria de ser: com repartim el pastís ja existent d’una manera justa per nosaltres i pel planeta?
Agraïments Marta Ribera (Espai08)