El 3 de desembre del 2017, des del poliesportiu de Sant Adrià del Besòs, Pablo Iglesias va culpar l'independentisme de "contribuir a despertar el fantasma del feixisme". Poc va trigar el seu equip en admetre l'error comès, com la realitat ha acabat demostrant en els anys posteriors. L'extrema dreta creix dins i fora d'Espanya, amb moviment independentista o sense, perquè s'alimenta dels grans debats que els partits tradicionals -i també l'esquerra acomodada- han deixat vacants durant massa anys mentre les desigualtats, la precarietat i la falta de respostes a conflictes vitals i polítics s'han amuntegat sobre les esquenes de la ciutadania.

Vox és on és perquè no se li ha parat els peus. L'Estat, com recordava sempre el mestre Xavier Vinader, mai no ha vist la ultradreta com un perill, sinó que l'ha emparat perquè l'ha considerat un ens col·laborador a l'hora de defensar un concepte d'Espanya indivisible i homogènia, regida sota la batuta del capitalisme, i el principi d'ordre i autoritat d'institucions com la monarquia. En canvi, l'esquerra rupturista, l'anticapitalisme, l'independentisme o moviments com el feminisme han estat sempre percebuts com una amenaça perquè qüestionen el sistema de poder vigent. Prou que ho ha pogut comprovar Iglesias havent arribat a ser vicepresident d'un govern considerat "il·legítim" pel fet d'incloure Podem, i prou que ho ha vist amb els seus propis ulls el mateix Pedro Sánchez. Quan l'extrema dreta s'acarnissa amb el teu rival polític, el següent només pots ser tu.

Precisament per aquest coneixement de causa, és temerari centrifugar responsabilitats d'una incompareixença col·lectiva que requereix d'una implicació conjunta de tots els que tenen vocació de viure en una democràcia plena. Amb 52 diputats al Congrés, 11 al Parlament de Catalunya, 12 a Andalusia, 13 a Madrid, 13 més preparats per entrar al govern de Castella i Lleó i un PP abonat a l'estratègia caníbal de voler ser com Vox, seria hora d'analitzar què s'ha fet malament. Reincidir en utilitzar l'espantall de la dreta per reivindicar-te com l'alternativa menys lesiva és renunciar a enfortir la democràcia i reduir les desigualtats socials. L'argument de "si tu no hi vas, ells venen", tant utilitzat pel PSOE, ja no dona més de si. Qui hi ha d'anar vol saber com canviaran les seves vides si hi van i amb quins arguments palpables es desincentiva el vot a l'extrema dreta.

Perquè si Vox creix amb un discurs racista és perquè durant massa anys s'ha tractat el fenomen de la immigració com un problema de seguretat o de tipus econòmic, i no com una qüestió humanitària. S'han abonat discursos vinculant la immigració a delinqüència i a la falta d'oportunitats laborals en comptes d'afrontar amb polítiques actives que tothom pugui tenir unes condicions de vida dignes. La gestió de la crisi del 2008 i de les onades migratòries a Europa ha anat contra els més febles, carn de canó de qui no té escrúpols de treure rèdits de la misèria i la vulnerabilitat. 

I si Vox creix amb un discurs masclista, és també perquè durant massa anys no s'han potenciat polítiques feministes. No s'ha concebut des de les institucions la violència contra les dones com una urgència d'Estat -com a terrorisme masclista, que diria la psicòloga Alba Alfageme-, ni hi ha hagut una acció contundent per acabar amb la desigualtat laboral entre homes i dones, que segueixen assumint de forma incontestable les tasques de cures a la nostra societat. Unes cures menystingudes malgrat ser cabdals per al sosteniment de la vida i d'un sistema productiu que no les reconeix.

I sí, si Vox creix també amb un discurs anticatalanista és perquè durant massa anys no s'ha potenciat una visió plurinacional de l'Estat que sigui percebuda com una autèntica alternativa a l'Espanya centralista i homogènia. S'ha negat la possibilitat de reconèixer-se al mirall i admetre's diversa perquè intencionadament s'ha venut que reivindicar aquesta diversitat és sinònim de privilegis territorials. I d'això n'ha estat partícip tant el PP com el PSOE, de la mateixa manera que no han ajudat les pulsions nacionalistes que situen el debat en termes de superioritat identitària.

Que el PSOE consideri que no es pot permetre seure en una taula amb Catalunya perquè té una campanya electoral és la prova del cotó de la falta d'arrelament d'aquesta visió alternativa d'Estat. Com ho és que ERC i Bildu siguin utilitzades en la pugna partidista a Castella i Lleó, que no es pugui afrontar una reforma del finançament de forma serena perquè qualsevol plantejament amb segell català sigui titllat de concessió inassumible i que, en definitiva, s'afronti el conflicte amb Catalunya una vocació real de resoldre'l. Arguments com que l'independentisme és una ideologia més pròpia del segle XIX o XX, com ha dit Sánchez, es desmunten tan ràpid com responent que defensar viure en una monarquia -corcada, a més, per l'ostracisme de Felip VI i els casos que assetgen el reu emèrit- no sembla precisament una aposta molt genuïna del segle XXI. A l'extrema dreta no l'invoca qui qüestiona l'statu quo vigent. Li dona llarga vida, en tot cas, qui no reconeix que és aquest ordre establert qui precisament l'empara.