Fa uns mesos que estic fascinat amb les declaracions i contradeclaracions en el debat sobre la reforma laboral. Va haver-hi un temps en què es va parlar llargament de la pugna poc dissimulada entre Nadia Calviño i Yolanda Díaz. Avui les dues han fet pinya al voltant d'un text que ha alterat el tradicional joc de majories del Congrés dels Diputats. En un inusual corriment de terres, el bloc de la investidura i dels pressupostos ha deixat lloc a un capritxós tutti frutti on han cabut fins i tot UPN i Ciutadans.
Hi ha qui diu que la batalla parlamentària d'aquests dies no entra a la lletra petita del decret, sinó que té molt més a veure amb alineacions simbòliques. Per dir-ho amb brotxa grossa, els partits polítics s'han encasellat en les seves respectives tradicions sindicals. Aquesta teoria vindria a explicar que el Govern espanyol hagi caminat del braç de CCOO i UGT, mentre que altres grups polítics han donat veu a sindicats que no han participat en el diàleg social com a ELA, LAB o la CIG.
Mire d'escoltar totes les parts per entendre les seves raons. Yolanda Díaz ha enumerat les millores que incorpora la nova reforma i que segons sembla ningú nega. Els grups que s'han desmarcat per l'esquerra han reclamat a l'Executiu que porti aquestes millores fins al final. És a dir, que desfaci fil per randa les bretxes que va obrir Rajoy en ple deliri de retallades i protestes socials. El problema, no obstant això, és que a la cambra ha arribat una llei ja tancada, un tot o res, un el prens o ho deixes. En altres paraules, el Congrés avui no negociava res sinó que es limitava a ratificar o arraconar unes sagrades escriptures acordades en altres instàncies.
Suposo que la ministra de Treball aspira a conquestes més ambicioses, però ha rebaixat les seves expectatives per a acontentar altres parts. La història ens ha ensenyat que és difícil governar amb la patronal en contra. Pedro Sánchez no és Salvador Allende ni estem en 1972, però Xile ens recorda que els empresaris del transport van bloquejar l'economia amb la inestimable ajuda d'agents externs com la CIA i van obrir pas al cop de Pinochet. L'assalt de l'ajuntament de Lorca ofereix algunes pistes sobre l'estratègia de PP i Vox, que utilitzen als seus cacics locals com a camises negres contra el Govern.
Seria interessant arribar al moll de la discussió. I els fets són aquests: existeix majoria al Congrés per derogar la reforma laboral de Rajoy i, no obstant això, no s'ha derogat la reforma laboral de Rajoy. És legítim apel·lar al pragmatisme, però convé explicar-li a la gent una realitat. I és que les lleis que toquen la medul·la de les relacions capitalistes no es dirimeixen en la suposada seu de la sobirania popular sinó en despatxos de porta tancada regentats per senyors als quals ningú mai ha votat. A hores d'ara no m'estranya que ens donin una vegada més gat per llebre, però que almenys tinguin el detall de dir-nos qui mana aquí.