Jordi Pujol ha fet 90 anys aquesta setmana enmig d'un clima de desconcert absolut i una política que fa aigües per tot arreu. Potser és per això que els articles i les tertúlies sobre la seva figura s'han fet sentir tant, tot i que sembla que només n'han parlat -i per lloar-lo- els qui mai en van ser defensors.

Una cosa curiosa del pujolisme és que s'escampa també entre els antipujolistes (de fet, m'atreviria a dir que els antipujolistes són ara els més pujolistes de tots). El pujolisme, no cal dir-ho, és molt més que una adhesió a l'expresident: entre d'altres, és una autocomplaença que consisteix a anar fent la viu viu, treballar força -tot i que menys del que es diu- i fer un cop de puny sobre la taula de tant en tant perquè aquests no saben amb qui parlen ("qui s'han cregut que som, nosaltres?").

Això, combinat amb un simbolisme dels de debò que riu-te'n del procés i alhora una subordinació una mica girada "perquè Espanya ens necessita més que nosaltres a ells" és el pujolisme que ara enyoren els qui es van passar mitja vida lluitant-hi en contra i van celebrar aquella mena de confessió de la deixa de l'avi Florenci ("jo ja ho deia, ho sabia tothom").

És significatiu que aquests dies totes les referències a Pujol s'hagin centrat tant en la seva evasió fiscal i en el seu paper sobre la Catalunya postfranquista, com si totes dues coses no anessin estretament lligades. Sembla que ara ningú recordi que aquella "confessió" va tenir lloc pocs mesos abans del 9-N, amb el terrabastall extra que això va suposar, perquè a Espanya la corrupció i l'anticorrupció sovint són dues cares de la mateixa moneda cohesionadora que es llança a l'aire en funció del moment.

Pujol va retornar la moral a un país molt tocat per la dictadura per després tenir-lo adormit amb droga diversa i frenar les seves ambicions. Uns diuen que va fer tot el que podia, d'altres que Pujol veia que el país no tenia prou força per ser res més que una autonomia avantatjada, però el cert és que tot s'ha anat empetitint i que aquella manera de funcionar ens ha deixat uns polítics mediocres amb unes dinàmiques viciades que seran difícils de trencar. I un país força indefens però addicte al simbolisme i l'exabrupte davant d'uns decorats que als 80 feien molt de goig i ara cauen a trossos.