Em sap greu, sé que tens por. T’has enganxat a la poltrona, t’has acostumat a remenar les cireres, tens una porta giratòria esperant-te a l’horitzó. Per arribar-hi, però, hauràs de tornar alguns favors. Ho sé, tens por. I tens raó de tenir por.

No havies vist mai tanta gent cridant que no, que aquest no és el món que volem, i que en farem un de nou. No havies vist mai tanta gent d’acord a fer les coses d’una altra manera. La llibertat costa lluitar-la, però un cop que la tastes és difícil dir «ja prou», i en vols més, i ho vols tot. Ho volem tot, de cop. Volem el pa i el formatge, volem el vi i tot. I això no entrava als teus plans.

Ens crides a la normalitat, és clar. La normalitat és desitjable, tots hem volgut ser normals, algun cop. La normalitat sembla un animaló domesticat i inofensiu, com un gat moix, que ens ronca manyac a la falda. Fins que vols aixecar-te, i llavors mossega i esgarrapa i ataca, i t’arrenca els ulls, si pot. La normalitat és seguir sempre assegut, esclau de l’animaló, és no fer fressa per no molestar-lo, és no voler res que no tinguem ja a l’abast de la mà, si és que ens deixen res per agafar.

Saps? No vull ser normal, jo. Prefereixo ser qui sóc, i mirar als ulls a qui tinc al costat, i descobrir com és que és qui és, i què vol ser, i com ho farem per poder ser alhora i no fer-nos nosa, sinó més aviat fer-nos més forts. No, jo no vull ser normal si ser normal vol dir callar per no despertar fantasmes que mai no han mort.

Tens por perquè no ho veus clar, i els teus amics encara menys. Els teus amics són peixos grossos, gent que veu normal tenir-ho tot, fins i tot la raó, a cop de talonari. Els teus amics veuen normal tenir-te a tu, i la teva poltrona, i dictar-te la lliçó que has de repetir. Una lliçó que diu que els pobres sempre han sigut pobres, que els rics sempre han sigut rics, i què hi farem, la vida és així.

Però no ens agrada aquesta vida. Han empès massa, els teus amics. Ens havien promès casa i tele i cotxe, partit els dissabtes, tortell els diumenges. Ens havien promès una normalitat més agradable, i amb la que tenim no en fem prou. Tenim misèria i cops i gana, tenim fred i humiliacions. Saps què no tenim, però? No tenim por.

Ha canviat de bàndol, la por. Us veig posar tota la carn a la graella, us veig treure escuma per la boca, us veig els ulls desorbitats perquè la massa ja no és massa, perquè la massa ara és poble que se sap i es reivindica i no vol callar. Us veig moure tots els fils que podeu moure, us veig comprar totes les adhesions que podeu comprar. Ah, que desesperada, aquesta por.

Com em reconforta, que ara siguis tu, que ara sigueu vosaltres, els que teniu por. Sí, ens estem saltant el guió. Hem decidit escriure’n un altre, hem decidit no escoltar el dictat del peix gros. S’obre, fosc, el futur davant nostre. Davant teu i davant meu, s’obre el futur que no serà fàcil, ho sabem, però que serà nostre. I la llum la farem entre tots.