Veure les portades dels diaris, mirar els telenotícies, escoltar la ràdio, llegir els digitals, aquests dies més que mai, fa feredat. És terrible. Sembla com si s’haguessin conjurat els elements perquè una onada de corrupció s’hagués apoderat de la política, de tota la política. I la indignació lògica de la gent, de molta gent, va camí d’una sensació general de gran estafa col·lectiva, de decepció, de ràbia, de desesperança... “No hi ha un pam de net” o bé “tots els polítics són iguals”, deuen ser algunes de les frases més sentides aquests dies. I, compartint la indignació, comprenent el malestar i la fatiga, la veritat és que les frases no són veritat. És innegable que hi ha corrupció a la política, però no és cert que la política, tota la política, sigui corrupta. La majoria de gent que s’hi dedica són gent honrada, que hi destina hores, temps personal i familiar, sovint el millor de les seves energies i la millor edat de la seva vida i, en ocasions, diners i tot, al bé comú i a la defensa d’unes idees. I aquests es troben a tots els partits, tinguin la ideologia que tinguin, de dretes o d’esquerres.

He conegut molta gent honesta, conservadora, i veritables indesitjables que passen per progressistes. I a l’inrevés, clar. També he après que, en aquesta vida, no hi ha res pitjor que generalitzar les afirmacions: “Tots els polítics...”. És com si quan un jubilat mata la dona, algú gosés dir que tots els jubilats són assassins en potència. O quan un empresari empra procediments irregulars, que tots els empresaris se situen fora de la llei. O que un capellà hagi abusat sexualment de nens no fa pederastes tots els capellans. Però amb la política, tothom s’hi veu amb cor, sobretot quan les coses van mal dades, com ara. També és cert que hi ha uns partits on es veuen més exemples de corrupció que en d’altres. Sense moure’ns del país, altíssims càrrecs institucionals i orgànics del PP, al País Valencià i a les Balears, presidents i expresidents, diputats, batlles i regidors, estan avui imputats per pràctiques presumptament corruptes. No són els únics, clar. Com més gran és un partit, més gent hi cap, més hi ha de tot com a la societat. I com més anys s’estan al govern els mateixos, més fàcil sembla ser que algú s’hi unti els dits. En general, com més cap a l’esquerra es decanta una força política, menys casos de corrupció s’hi troben i, també, clar, menys oportunitats que aquesta es produeixi, tenint en compte que en la majoria d’ocasions, no hi ha llargues experiències de govern. Des de Sabadell a Barcelona, passant per Lloret, però, els esquitxos ja van formant una petita mar.

Les dimensions de les acusacions contra el PP, però, ja passen de taca d’oli. I les explicacions a la defensiva no semblen convèncer ningú, si bé tothom és innocent fins que no es demostri el contrari, tot i que, per a molta gent, si es tracta de polítics, tothom és culpable fins que no es desmenteixi amb proves concretes. Dit això, un cosa és clara: amb els seus propis diners, tothom pot fer el que li vingui de gust. Però no amb els recursos públics, perquè aquests no són d’uns quants, sinó de tots. Ni tampoc és de rebut acceptar diners de particulars per prendre determinades decisions, des del govern, a favor d’uns interessos particulars. Quan això passa, en són culpables els polítics que es deixen corrompre i ho són també els empresaris que corrompen. Tots, no tan sols uns. Algunes explicacions són d’escola bressol: ensenyar una declaració de renda no serveix de res, perquè, justament, si alguna cosa caracteritza el diner negre és la seva foscor, és a dir, que no es declara a hisenda, precisament...

Si, com assegura Mariano Rajoy, el que diu el diari El País és fals, només té una sortida possible, lògica i correcta en tot estat de dret: presentar una querella contra el diari, des del primer moment, i empaperar-los als jutjats. En aquest cas, em costa d’admetre que un dels diaris en espanyol més importants del món s’hagi llançat a una piscina com aquestes, sense ni una gota d’aigua, si no en tingués la certesa de les fonts d’informació. Però si hi ha indicis de veritat, a Europa això es resol dissolent les Corts, convocant eleccions estatals de forma immediata i... dimitint. Plegar, també ha de ser un verb conjugable, en política. Jo mateix vaig fer-ho, per motius estrictament polítics, el gener del 2004, en veure com on primer reclamaven que dimitís de conseller en cap, als mitjans de comunicació i el primer dia, era al meu govern i al meu partit. No hi vaig voler continuar ni un segon més, perquè ningú no cregués que m’aferrava al càrrec o bé que perjudicava el govern acabat de néixer. No pas perquè em sentís culpable d’haver parlat de pau amb una gent que defensava idees a punta de pistola. I ho tornaria a fer. Una cosa i l’altra. Vaig plegar per encapçalar la llista de Madrid i perquè em jutgés el poble català, no la caverna mediàtica i la dreta espanyola.

Els polítics podem cometre errors polítics, perquè som humans, però no podem posar la mà a una caixa que no ens pertany. Si el descrèdit de la política va creixent, si el desprestigi dels polítics augmenta, correm el perill que ningú no s’hi vulgui dedicar. Perquè: qui estarà disposat a renunciar a tant de temps personal, robat a tu mateix, a la família i als amics, a dedicar-hi el bo i millor dels teus anys, a canvi de viure sota sospita, de manera permanent, havent de suportar tot de mentides i tòpics sobre sous, pensions vitalícies i privilegis qui-sap-lo? I, sovint, estant exposat a les invectives de certs tertulians o periodistes, alguns dels quals cobren deu o vint vegades més diners, pel cap baix, dels que tu cobraràs mai a la política. Per aquest camí, no voldríem que només acabessin fent política els mediocres que, difícilment, trobarien feina en una empresa privada. O alguns funcionaris de partit, que potser no han treballat mai fora de les sigles. En tots dos casos, gent que va a la política a fer-se un nom i no a jugar-s’hi el nom que ja té. O gent rica que, sense necessitat de pensar en pràctiques corruptes, pot arribar a prendre-s’ho com un divertiment o distracció, camí ja del populisme més demagògic. O gent amb el lloc de feina garantit, que cada cop són menys.

En aquestes situacions, enmig d’una crisi econòmica salvatge, d’una duresa com mai no s’havia vist, la temptació del govern “tècnic” o el recurs a “salvadors de pàtries” acostuma a aparèixer sempre i, la història parla, són l’avantsala dels règims totalitaris. Però resulta que la política no és tècnica, sinó ideologia, i els ciutadans només podem ser salvats per nosaltres mateixos. Més que mai, és l’hora de la política en lletres grosses. Els partits han de fer net i ser valents, nítids, clars, transparents, sense ombra de dubte, adoptant tots els mecanismes de control i transparència que calguin. Per claredat, que mai no sigui dit... I pensar sistemes que lliguin molt més els diputats amb aquells que els escullen i obrir les llistes i no prometre allò que no s’està disposat a fer. Només ens queda la política per salvar la política. Que parlin les urnes: o democràcia, que vol dir dret a decidir persones i pobles, o corrupció i més distància entre la gent i la política. L’elecció hauria de ser clara.