Una de les grans forteses i virtuts de l'independentisme –la seva transversalitat ideològica, social i demogràfica– és també una complicació evident a l'hora d'arribar a acords que facin possible tirar endavant amb el projecte de bastir una República Catalana independent. Els entrebancs més grans del procés –del post-9N al post-1O– han estat causats per les dificultats per assolir acords ràpids i clars.

Ens trobem en un atzucac important, derivat de les visions diferents sobre el millor camí per arribar a l'objectiu comú de la República, i enterbolit pel fet que encara esperem explicacions clares i diàfanes sobre què va passar abans, durant i després de la declaració fallida del 27-O. Començar a assumir els errors (com va fer el president Puigdemont fa pocs dies) i acceptar que els límits que crèiem que l'Estat no franquejaria han estat superats amb escreix, són elements imprescindibles per avançar.

Quin és, però, el millor camí per arribar a la República? El que planteja Esquerra? El que proposa Junts per Catalunya? El que defensa la CUP? I encara una altra pregunta: és possible una síntesi entre les tres visions que permeti recosir l'independentisme i encarar la propera etapa del procés amb mínimes garanties d'èxit? 

Junts per Catalunya planteja una mena de política quàntica que implica obeir i desobeir alhora l'Estat espanyol. Un govern autonòmic a Barcelona i un govern "republicà" a Waterloo. La proposta és tan original com agosarada, però necessita ser explicada amb més detall per part dels seus impulsors. Escoltant l'entrevista de Puigdemont amb Jordi Basté, sembla que tornem a posar totes les fitxes en una hipotètica negociació amb l'Estat, forçada per una Europa i una comunitat internacional "que comprovaria que Espanya no és una democràcia". S'assembla molt a la ingenuïtat que va fer fracassar la declaració del 27-O. L'Estat no negociarà i Europa mira –i mirarà– cap a una altra banda.

Esquerra Republicana proposa un recorregut més llarg que passa per assumir la derrota del 27-O i reagrupar forces des d'un govern autonòmic que tregui el màxim profit de les minses competències que restaran després del 155. És una opció tan vàlida com la de JxC, però pateix del mateix defecte: no s'explica amb claredat. En quin punt tindrem la força suficient per tornar a intentar-ho? Com ho farem? Com evitarem no recaure en els mateixos errors? 

Les CUP, per la seva banda, mantenen la seva posició de sempre: desobeir i entomar les conseqüències, fiant tot l'èxit en la mobilització popular. Un altre cop, ens calen més detalls. La desobediència no és una fórmula màgica, encara menys quan tens al davant un Estat disposat a pagar un preu molt alt per mantenir la unitat de la pàtria. 

Sigui quina sigui la millor de les opcions, és evident que cap s'imposarà per sobre de les altres. L'únic camí possible passa per una síntesi que incorpori elements de totes les visions. Però això requereix una negociació real i honesta, on els temes protagonistes siguin els importants de debò, i no elements secundaris com qui manarà a TV3 o a tal conselleria. El risc més gran per als líders i els partits independentistes és que els més de dos milions de votants republicans comencin a veure'ls com a part del problema i no de la solució.