I ara digueu-me, amigues i amics, quin és el mandat que emana de les urnes catalanes del 28 d'abril, dels que han guanyat aquí. És important saber-ho. I us ho pregunto perquè ens hem acostumat a esmentar tothora el mandat del Primer d'Octubre, que després cadascú interpreta com vol, esclar.

A veure, faig llista de vencedors: triomfa amb rotunditat ERC, que és el partit més votat, fita històrica; també venç l'independentisme en el seu conjunt, en aconseguir 22 diputats de 48 (amb gairebé un 40% del vot, comptant el Front Republicà), trencant així el sostre del nacionalisme català a Madrid des del 1977; i guanya el PSC, que es recupera, assoleix una segona posició sòlida i contribueix de manera decisiva a la victòria de Pedro Sánchez. Tres campions claríssims, amb els de Junqueras al capdavant. Quin és el mandat d'aquests vencedors? Dit d'una altra manera: què encarreguen els votants a ERC, a l'independentisme i al PSC? Nota a peu de pàgina; els derrotats a Catalunya també són claríssims: PP (enfonsat fins la marginalitat) i Cs (estancat mentre creix a tot Espanya).

D'acord, us escolto: esteu dient que els votants d'ERC i els del PSC -per agafar les dues ofertes més votades diumenge- no volen pas el mateix. És cert. No volen el mateix, però potser estem obligats a trobar algun mínim comú denominador, atès que republicans i socialistes són ara el mainstream socioelectoral català. Us continuo escoltant: afegiu que no puc extreure un mandat clar del conjunt de l'independentisme perquè és notori que ERC i JxCat no han dit el mateix en campanya i, per tant, els seus electors els han triat justament perquè tenen missatges diferents.

Us dono la raó, només a mitges: els candidats de JxCat han dit coses molt diverses, fins i tot contraposades; a estones, m'ha semblat que Laura Borràs i Jordi Sànchez no eren membres de la mateixa llista, a tenor dels seus respectius discursos, per no parlar de les declaracions del president Torra (en una altra galàxia) o d'alguns silencis (importants en campanya) de Waterloo. Per tant, el votant de la llista postconvergent més que buscar un mandat (no era fàcil copsar-lo) s'ha mogut -sobretot- per altres motius: fidelitat a Puigdemont, tradició de vot, oposició a d'altres marques, etc. Se'm pot replicar que motius equivalents també hi són en molts electors d'ERC, i ho accepto; però no es pot negar que, quan una opció creix tant com la de Junqueras i Rufián, hi ha un element disruptiu que fa de motor de l'ascens. Afirmo que aquest element és doble: la claredat del gir estratègic republicà i la imatge d'unitat. És de manual que els electors castiguen les candidatures que tenen batusses internes i projecten discòrdia.

Dit tot això, quin hipotètic mandat popular surt de sumar la voluntat dels votants d'ERC, dels votants del PSC i dels votants de JxCat? Al meu parer, el mandat de treure el peu del gas i fer política (a fons i de fons) sense que ningú hagi de renunciar als seus objectius. És aquell consell de l'escocès Alex Salmond als dirigents del procés: cal molt de temps i paciència. Els aprenents de guardians de la revolució en diuen processisme, mentre llancen insídies sobre els presos, de la mateixa manera que acusen Tardà i Campuzano de traïció. Aquest personal (que dona carnets de bon independentista des de les xarxes i algunes tertúlies) ha perdut també aquests comicis, igual que Álvarez de Toledo des de l'altre cantó. Les seves cabòries i les seves llistes negres s'han estavellat contra el sentit comú d'una gran majoria.

L'independentisme no té altre camí que l'eixamplament social, l'acumulació de forces, la reconstrucció de complicitats fora del bloc, i la penetració en nous territoris del país; en aquest sentit, és clau l'augment de vot d'ERC en àmbits metropolitans. A més, els independentistes han de governar el millor possible, malgrat les moltes mancances i obstacles. Assegura tot això que hi haurà, a Madrid, algú disposat a fer de David Cameron algun dia? No, per descomptat. I les incerteses immediates són moltes: segons quina decisió prengui Pedro Sánchez respecte de la política de pactes a les Corts espanyoles, podria ser que ERC i JxCat pintessin menys del que pintaven abans, quan van portar el líder socialista a la Moncloa. La paradoxa més cruel no s'ha de descartar, de moment: que, amb el seu millor resultat històric, l'independentisme català perdi la clau de la governabilitat espanyola.

Insisteixo: hi ha un mandat català del 28 d'abril, que té entitat pròpia, fins i tot en cas que ERC i JxCat no puguin jugar com la passada legislatura. Perquè també és el mandat que proclama solemnement que és impossible governar Espanya contra Catalunya.