Els partits polítics viuen temps molt convulsos. L’últim capítol ha estat el sorollós i agre divorci entre el president del PSC i alcalde de Lleida, Àngel Ros, i la seva número dos, Marta Camps. Un divorci que no és sinó la punta d’un iceberg de lluites intestines dins de l’aparell. I, poca broma, perquè aquest cop sembla que la lluita pel socialisme lleidatà acabarà als tribunals!

I mentre uns se’n van cap als tribunals, d’altres opten pels platós de televisió. És el cas del portaveu de CiU a Madrid, Josep Antoni Duran Lleida, que dijous en comptes d’anar al Congrés a votar el primer gran pacte d’Estat d’aquesta legislatura, el pacte antijihadista, va decidir anar al plató de Los desayunos de TVE. I va ser allà on es va despatxar contra CDC, afirmant que la crisi de la setmana passada –en què CiU va dividir el vot a Madrid- es deu a “interferències” de la direcció de CDC.

Vaja, que els dos partits que fins fa molt poc encarnaven el bipartidisme català estan més distrets que mai per les seves lluites internes. Però això no és tret característic dels partits veterans, que podrien escudar-se en el desgast o en els vicis del poder. No. Als partits nous també hi ha sidral. Fins i tot un partit com Podem, acabat de néixer i que es vanta de ser l’únic que garanteix la regeneració política de veritat, té no només corrents crítics, sinó fins i tot dimissions i denúncies internes.

Ciutadans, que també abraça el discurs regenerador, ha vist aquests dies com la Sindicatura de Comptes denunciava l’opacitat de les seves fundacions Egara Civitas i Associació Cataluña Constitucional. Es veu que els números no són gaire clars ni transparents. Com tampoc van ser gaire transparents les tensions internes que van acabar amb el primer secretari general del partit, Antonio Robles, i el primer portaveu, José Domingo, marxant cap a UPyD. Aquell ball de bastons va ser insòlit perquè és el primer cas en què un partit perdia, de cop, dues terceres parts de la seva representació parlamentària: de tres diputats, dos van marxar-ne acusant l’únic que quedava: Albert Rivera.

Pel que fa als populars, tant el PP com el PSOE ostenten els respectius rècords històrics d’imputats, detinguts i empresonats per corrupció. Cada partit dirà que les seves tensions i els seus problemes no tenen res a veure amb els del partit del costat. I és veritat. Cada terra fa sa guerra. Però sigui com sigui, tot aquest soroll és percebut pel ciutadà com una mateixa cosa, com un tret característic de la política, de la vella política.

Davant d’aquest desori, n’hi ha que han optat directament per dissoldre’s. És el cas d’Iniciativa per Catalunya, que a Barcelona s’ha integrat dins de la candidatura de Podem, Guanyem i Procés Constituent. Una dissolució que també ha fet el Partit Socialista de les Illes Balears, per compartir cartell amb Podem. Hi ha nervis, molts nervis. Tot trontolla.

I, ves quines coses, els partits històricament més convulsos, són ara els més tranquils. ERC i la CUP són els màxims exponents de l’independentisme, un moviment que té l’historial de tensions i divisions internes més llarg de tots. Els trencaments de l’ERC dels anys noranta van ser dels més sorollosos, i els de l’MDT dels anys vuitanta van arribar fins i tot a la violència. Però ara no. Ara, just quan tota la resta de partits trontollen -començant pels més veterans-, resulta que l’independentisme es revela com un moviment tranquil. Signes dels temps que vivim.