No recordo en quina de les visites d’un president del govern espanyol al papa Francesc, aquest li va deixar anar que Espanya encara havia de passar comptes amb la seva història. La frase podria ser polisèmica per les reiterades negatives de l’Estat a demanar perdó per les barbaritats colonials a Amèrica, començant pel rei i seguint pel govern; o bé, per la incapacitat de l’Estat de resoldre la seva diversitat nacional de forma democràtica, que ha estat viscuda de prop durant tot el Pontificat de Francesc I, coincidint amb la gestació, eclosió i repressió del procés independentista català. Tot i que l’actual jerarquia catalana, amb alguna excepció, s’ha mostrat totalment tèbia en el conflicte Estat-Catalunya si la comparem amb moments en què va estar més compromesa amb el país.

En tot cas, aquests dies es parlarà molt de l’església i del futur papat. Però només em centraré en un tema que afecta els catalans: el paper de les comunitats religioses en l’articulació d’una societat civil que comparteixi els valors democràtics i la llengua i cultura que la singularitzen. Les comunitats religioses tenen un paper clau en l’establiment de xarxes solidàries que, de vegades, es limiten als adeptes i en d’altres, a la població en general. Hi ha qui critica aquestes accions tot afirmant que correspon a l’estat la garantia del suport social. Amb tot, també es demostra que, fins i tot, en estats del benestar avançats hi ha aspectes que no es poden abordar incrementant el funcionariat i, per tant, les comunitats religioses els assumeixen.

La preocupació del papa Francesc I pel patiment i pels drets dels migrants té una concreció en la tasca que diverses entitats de diverses confessions estan duent a terme al món i a casa nostra en l’acollida immigratòria. Hi ha un vessant d’ajut a la superació de la vulnerabilitat d’una part de la immigració, necessària i lloable. Hi ha, però, el gruix migratori que, d’una manera o altra, s’incorpora a l’àmbit laboral, però de la que no se’n garanteix la incorporació als valors i la llengua de la societat civil d’acollida. Per això, atesa la religiositat superior de les poblacions migrades sobre les altres, el paper de les jerarquies religioses sobre aquelles comunitats és clau.

Només cal ser una mica observador per notar el retrocés en l’ús del català en les esglésies catòliques o la seva absència en espais evangèlics o islàmics. I no es tracta de la llengua de la pastoral corrent que s’ha d’adaptar, òbviament, a la composició demogràfica, sinó de la llengua de les retolacions, de la formació dels ministres del culte, de la seva actitud en l’adoctrinament a favor, o no, de la incorporació dels seus feligresos als mínims comuns denominadors de la societat civil: drets i deures democràtics, coneixement de la llengua vehicular i del país; facilitant que al costat del castellà, àrab, romanès, tagàlog, etc. es faciliti als fidels un accés a la llengua catalana que els servirà de nexe d’unió civil prescindint de l’origen i les creences.

No conec que des de l’àrea d’afers religiosos de la Generalitat o des de les àrees de molts ajuntaments s’estigui abordant un tema que pot acabar essent clau per prevenir divisions i manipulacions populistes. Ja fa 24 anys vaig tenir ocasió de presentar com a portaveu d’ERC una interpel·lació sobre drets religiosos al Parlament de Catalunya. Venia a tomb d’uns primers incidents entorn de prèdiques radicals d’algun imam islamista, de les interferències polítiques de la jerarquia catòlica espanyola o de les polèmiques entorn de la instal·lació d’espais de culte, o dels privilegis del catolicisme en un estat aconfessional, que no laic.

Per no allargar l’article em centraré només en l’apartat C de la resolució aprovada per unanimitat en el ple del Parlament del 28 de juny del 2001. Allà s’hi deia i aquí ho transcric:

“El Parlament insta el Govern a:

C. Promoure la catalanitat de les jerarquies religioses, mitjançant les accions següents:

Primera. Fomentar el diàleg interreligiós i evitar les ingerències polítiques d'estats no democràtics i amb vocació teocràtica, especialment sobre les persones encarregades del culte i l'adoctrinament.

Segona. Impulsar l'aparició d'interlocutors representatius a Catalunya de cadascuna de les confessions religioses principals.

Tercera. Facilitar l'aprenentatge del català i de la cultura catalana als ministres de culte o els quadres religiosos de totes les confessions que ho necessitin.

Quarta. Vetllar pel compliment de la Llei 1/1998, del 7 de gener, de política lingüística, especialment pel que fa a publicacions, retolacions, publicitat confessional, que almenys han d'emprar la llengua pròpia de Catalunya.

Cinquena. Promoure el consens social que valori l'herència cristiana com un dels principals patrimonis històrics de Catalunya i en respecti els signes externs, i valori també el paper que hi tingueren les confessions islàmica i jueva”.

Dues dècades més tard, per primer cop, totes les forces polítiques de dreta, centredreta i centreesquerra de Catalunya, inclosa ERC, estan presidides per catòlics practicants. No he vist cap presa de posició que sintonitzi amb aquella resolució. Així que, la lloable preocupació papal i episcopal per l’acollida social de la immigració, va acompanyada per l’obligació de la seva acollida lingüística i cultural? Què hi estan fent totes les confessions religioses i què hi fan el Govern, els ajuntaments i els partits per acompanyar-les? Faig les preguntes perquè no ho tinc gens clar. I 24 anys després de la meva interpel·lació, amb una Catalunya de dos milions d’habitants, molt més practicants religiosament, el que es trobin a les esglésies, a les comunitats evangèliques o a les mesquites, no és una qüestió secundària, si volem esdevenir un sol poble.

És la meva aportació en el dia de la mort de Francesc I, aquest Papa que, amb totes les contradiccions que arrosseguen l’església i totes les jerarquies religioses, es feia escoltar, fins i tot, pels agnòstics com jo.