L’acceleració del procés sobiranista ha destapat també la caixa dels projectes. La dels àngels i dels dimonis. Com que hi ha gent que dóna per feta la independència i gent que se’n sent, d’independent, des de privilegiats llocs de treball en el món més civilitzat o càtedres d’universitats estrangeres solventíssimes, ha pres per a alguns més importància definir “el projecte” que arribar-hi. És una opció. Pot tenir la seva gràcia i la seva utilitat. En definitiva, si milers de catalans que no contemplaven fa poc de cap manera la hipòtesi o la devoció de la independència ara la reclamen, és precisament perquè creuen que fora d’Espanya viuran millor. Per això un dels arguments que més esgrimeixen Mariano Rajoy i el seus ministres és que “fora d’Espanya i fora d’Europa” fa més fred. No cal ser gaire espavilat per entendre que les temperatures en una Espanya com la que presenten el PP o el PSOE són gèlides.

Mentre la dreta espanyola amenaça amb les penes de l’infern i la insolvència econòmica fora de “lo que nos une”, “el PSOE i el seu referent català s’estimen més d’apel·lar a la fibra sentimental. La unió entre Catalunya i Espanya per als socialistes és un “projecte comú”, una realitat excitant i engrescadora que s’ha de mantenir. Encara que sigui al preu que no sigui ni excitant ni engrescadora, perquè el PSC i el PSOE no concreten ni la reforma constitucional ni el model federal a què aspiren. Si ho fessin, senzillament, no coincidirien. I això encara seria menys “estimulant”.

Davant la falta d’alternatives creïbles i atractives, hi ha gent a Catalunya que urgeix a definir un model d’estat perquè això “impulsarà i afavorirà encara més el procés”. És possible. I és possible també que tot això encara emboliqui més la troca. Quina Catalunya volen els dirigents d’Unió, com Antoni Castellà, partidaris de la independència. A quin model social aspiren Artur Mas o Francesc Homs? Quin país proposa Xavier Sala-i-Martín? Quina Catalunya defensen la monja Forcades i l’economista reactiu Arcadi Oliveres? I la tropa assembleària de la CUP? Són compatibles els models socials que propugnen David Fernàndez, bona sabata, i Joan Font, Bon Preu? Òbviament, no. Tots aquests personatges singulars, al costat de milions de catalans, coincideixen en la necessitat que Catalunya es constitueixi en estat, contra la insolvència estatal que pateix. Després d’un procés constituent i de l’elaboració d’una llei de lleis que proclamés els drets i els deures genèrics i habituals en aquesta part del món, el nou estat entraria en la lògica habitual de les societats occidentals i la gestió de l’empresa social quedaria en les mans  puntuals de diferents opcions polítiques. Si en aquell moment a Catalunya guanyés credibilitat l’increïble model nord-coreà, una gran majoria social hauria d’avalar amb el vot l’aventura.

Però, mentrestant, per evitar les divisions i les escissions consubstancials al caràcter nacional, potser paga la pena definir-se a la contra. És a dir, no concretar excessivament. Catalunya és una nació i té dret a decidir. Catalunya vol un estat propi, senzillament per no remar sempre contracorrent. Perquè en aquest país les coses siguin més fàcils i no més difícils. Per acabar amb totes les humiliacions nacionals que degeneren en desigualtats socials només pel fet de ser català. Deixem-ho aquí. És un bon començament i prediu un final solvent.