Trepitjar merda porta sort, diuen. Fes una travessa, juga a la loteria, que ja veuràs com et toca, diuen... I res, tu. Ni un sol cop. L’únic afortunat és l'amo del gos en qüestió, perquè si l’enxampo in fraganti, m’hi cago a la cara –metafòricament, és clar-. Que sí, que la tifa pertany al ca, però sovint el veritable animal és qui porta la corretja. El més irresponsable d’ambdós. A vegades un porc, d’altres un cabró.  

Per si no n’hi ha prou amb la calda que fa, i amb la pol·lució, afegim-hi el tuf de pixums. De tant en tant, veus una ànima caritativa que aboca aigua a la micció del seu partenaire (1 de cada 1000), encara que el més habitual és trobar-te un afluent del Nil a l’entrada de casa i haver de fer el salt del tigre per no trepitjar-lo i acabar esquitxant-te els peus... Podria ser pitjor, em dic, a mode de consol.

Ai, calla, que ja ho és, recordo. Com en els parcs on hi ha qui t’esbronca per apartar el seu gos d’un nen a qui li fan por (tractant a l’animal com un nadó i a l’infant... l’infant que es foti, tu!); o en els que s’han convertit sencers en un pipican (malgrat tenir-ne la zona delimitada), on has de practicar la carrera d’obstacles (tot i anar pel camí de vianants), i ja ni parlem de jugar a fet i amagar entre els matolls o remenar la sorra amb la quitxalla, perquè tens molts números que et toqui la grossa en forma de cagalló...

Tot plegat em fa pensar en la irònica campanya pel forment del verd i la biodiversitat de l’Ajuntament de Barcelona, que continua autoritzant l’ús de productes químics diversos en parcs i jardins, inclòs el famós RoundUp. El mateix consistori que porta anys fent esperar uns veïns del Poblenou per plantar arbres al seu carrer, mentre cada cop hi ha més parcs de ciment o cautxú i l’única zona verda que va en augment és la dels cotxes. Estima el teu animal, diuen. I em pregunto a quin es refereixen. De les caques, però, no en parla ningú –o gairebé-. Potser perquè, com diu el nostre fill Pau, tothom creu que merda és una paraulota.

Dubto si la venjança és la solució, bàsicament perquè el mític “ull per ull” en aquest cas em sembla poc higiènic, i posar sofre no és ni una opció, però... Jo ja no estic per hòsties (ni amb gluten ni sense). Estimo els animals, sí –tots, humans inclosos-; ara, n’hi ha que m’ho posen ben difícil.