Un nou anunci estafa s’està posant de moda a Wallapop. Uns pretesos venedors ofereixen sostenidors a un preu entre 0 i 5 euros. Asseguren ser dones que no saben de quina talla són i demanen a les possibles compradores que els enviïn fotografies dels seus pits per veure si els poden anar bé. A banda de ser una tàctica tronada, grollera i amb poques vistes d’èxit, no deixa de ser un nou intent d’assetjament sexual per internet.

Assetjament en llocs web com aquest on ni t’ho esperes. De carallots que t’obliguen a estar-te mitja hora explicant-los que sí, que la sèrie de DVD que vols vendre està sencera, que té tots els discos i en tots els idiomes... per acabar dient-te “et recullo la sèrie i després anem a prendre una copa”. Sense preguntar-te. Informant-te’n.

La por, el fàstic i fins i tot la mandra de rebre aquests missatges coarta la llibertat de moltes dones a l’hora de fer una cosa tan senzilla com vendre una sèrie o un vulgar microones. I hem de fer veure que som homes amb fotos i noms que siguin clarament masculins, com un personatge de La Guerra de les Galàxies en el meu cas. Perquè ningú no espera que R2D2 sigui una dona.

Afortunadament hi ha altres aplicacions i webs que sí que estan expressament dissenyats per lligar. No estan exemptes de sorpreses, és clar, però –com a mínim– les dues persones saben, en principi, a què juguen. Un dels que té més èxit a tot el món es Lovoo. La seva creadora, Heidi Tarkpea, va reconèixer que abans de crear-la no les tenia totes. Per això va voler veure en primera persona què es trobarien les seves clientes, així que va crear-se un perfil personal, va buscar un home amb qui podia tenir una certa afinitat i van quedar.

El curiós és que confessa que és ella qui va esdevenir l’assetjadora. Li feia tant de respecte (pànic) no saber què o qui es trobaria, que el va buscar per totes bandes d’internet: a Google, a Facebook, LinkedIn, Instagram, Twitter... Afortunadament, el noi era tal com li havia explicat abans de quedar. La cita no va acabar amb focs artificials però avui dia són grans amics.

La Montse –nom fictici– va fer servir un altre d’aquests webs fins que se’n va cansar. Massa parlar per no acabar quedant, massa poc parlar per acabar quedant massa aviat, massa poques segones cites... El dia que es va atrevir a pujar a casa d’aquell noi no sabia què passaria però els dubtes es van esvair ben aviat. El menjador era ampli, mobles senzills però molt ben decorat (“li agrada la decoració, bé!”). Havia muntat un espai minimalista només trencat per un petit desordre creat per llibres i revistes (“llegeix, bé!”). A sobre del bufet, un altaveu, una capsa decorativa i fotos. Dels pares a l’esquerra (“familiar, bé!”), amb els amics de farra a la dreta (“divertit, bé!”) i...  de la jura de bandera al mig (“que què?”). Havia buscat el lloc central del menjador, allà on es fixaven totes les mirades per posar la foto d’aquella cerimònia castrense. La Montse es va inventar una excusa per fugir. Un altre cop.