Un nou segrest en ple desert del Sàhara ha tornat a impactar l’opinió pública. Es tracta, novament, de tres cooperants, en una zona no allunyada a l’indret on ja van segrestar també tres catalans, el captiveri dels quals va ser llarg, dolorós i pel qual va pagar-se un rescat important. El més singular d’aquest cas és que, segons sembla, els autors són els mateixos en un i altre cas i el cap de l’operació, abans empresonat a Mauritània, va ser alliberat per pressió espanyola, a canvi de deixar anar els tres ostatges que havien pres violentament. Llavors es va pagar per la seva llibertat i, doncs, ara és més que previsible que faran el mateix. No és qüestió, en cap cas, d’una operació de caràcter polític o bé religiós, sinó simplement econòmic. Pur bandolerisme, doncs. Una manera de fer negoci com una altra, però amb un menyspreu absolut per la vida humana, com s’ha vist en el cas de l’ostatge francesa, segrestada també per Al Qaida, que va morir en no poder-se prendre cap dels medicaments diaris que el seu estat de salut requeria.

A hores d’ara, no s’han fet públiques encara les exigències dels delinqüents del desert per posar fi al segrest. Però, és més que evident que el primer que faran serà reivindicar una compensació econòmica a canvi del rescat de les tres persones, dues de ciutadania espanyola (un mallorquí, entre elles) i una italiana. Perquè no sigui dit, afegiran a la llista de la compra algun altre delinqüent empresonat i, per donar-hi un cert aire religiós, no fos cas, reivindicaran Al Andalus i ho amaniran amb algun versicle de l’Alcorà i alguna atzagaiada contra els infidels. Vistos els antecedents, en aquesta mateixa regió, a les costes de Somàlia i a l’oceà índic, els segrestadors saben que Espanya paga i, doncs, que segrestar súbdits d’aquest regne és negoci segur, a diferència del que passa amb un altre regne, l’Unit de la Gran Bretanya, on tothom sap que no surt ni una lliure de les arques britàniques per a pagar segrestos. Justament, per aquest motiu, no acostuma a haver-hi mai segrestats amb passaport britànic. I què podria passar si Espanya pagués i Itàlia no? No vull obrir ara el debat sobre si cal o no pagar rescat per segrestos, sinó que em limito a apuntar-ho i prou.

Per a les famílies que, els mesos d’estiu, hem tingut canalla sahrauí a casa, i hem anat molts cops als campaments de refugiats, Rabuni no ens és estrany. Ben al contrari, ens és un nom familiar, que pertany a aquell petit univers de referències sentimentals que tots tenim. Veient-ne les imatges a la televisió, en recordava els llocs, les dependències, el paisatge... És, precisament, a Rabuni, on hi ha les oficines de l’estructura administrativa de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) reconeguda per una quarantena d’estats arreu del món, de manera efectiva, amb els quals manté relacions diplomàtiques estables. Per aquest motiu sorprèn tant i tant que una operació així hagi pogut ser duta a terme, de manera impecable.

Això ens porta a demanar-nos: quines mesures de seguretat té la RASD? Als campaments mai no vaig veure gent armada, però sorprèn enormement la fragilitat protectora en què s’ha vist que es trobava el moll de l’os de l’estat sahraui. El Polisario, doncs, té un problema i gros. Si no pot garantir la seguretat dels cooperants que, solidàriament, són allà per ajudar-los, qui gosarà, a partir d’ara, anar-hi? Ja no em refereixo només a aquests, sinó a les famílies catalanes i de molts altres indrets, canalla inclosa, que pel pont de desembre i per setmana santa, baixem a Rabuni, a prop de Tinduf, a veure-hi les nostres famílies. L’acció delictiva d’Al Qaida només s’explica amb còmplices sahrauís, cosa inesperada fins ara. Des del punt de vista religiós, el sahrauís és un poble laic, respectuós, que fa de l’islam una opció privada, particular, de tal manera que només hi recordo una sola mesquita. No sé si, darrerament, això ha canviat, però fins ara era així. Si el religiós no és el mòbil, tan sols resta l’econòmic.

I en aquest cas és d’una irresponsabilitat sense precedents la possible complicitat sahrauí en aquest segrest, perquè la sòlida i àmplia xarxa solidària prosahrauí pot quedar-ne tocada, amb ferides gravíssimes. La RASD ha de donar una resposta contundent i clara, perseguint els delinqüents que tant de mal li han fet, i garantint la seguretat dels que hi van. El poble sahrauí que malviu als campaments, només es manté gràcies als seus enormes sacrificis quotidians i a la solidaritat internacional de moltes famílies normals i corrents i organitzacions diverses. Si a aquesta nova i imprevista situació d’inseguretat hi afegim l’estancament del procés polític, aturat en el temps de dècades ençà, els núvols de la incertesa són més nombrosos que mai en el cel de la Hamada algeriana, perquè no sembla que res s’hi bellugui i, si ho fa, no és pas en la millor direcció. I sap greu per aquest poble i la gent que hi estimem: la Touba, el Moulud, la Zeinabo, la Matubaka, la Xaia... Si hi ha pobles condemnats per la història no hi ha cap dubte que el sahraui n’és un. I dels primers...