Personal i transferible, el llibre de Raimon que acaba d’arribar a les llibreries aquesta setmana, recull els seus dies que van de Nadal del 81 fins al Cap d'Any del 83. Temps de canvi, de sotragades per la democràcia espanyola recuperada feia cinc anys. Canvis també en l’escena musical, i temps en què ell té la impressió que es volia arraconar els cantautors al Museu de la Resistència Antifranquista, i d’aquí també que rebutgés una de les primeres 20 Creus de Sant Jordi que lliurà el Govern de la Generalitat.
 
Bon lector, grandíssim lector, llegint i rellegint La nàusea de Jean Paul Sartre diu que hi ha la visió que, en un determinat moment, Sartre tenia del món i de la vida de l’home. Però: "Prefereixo els fragments on l’autor abandona la fórmula diari, que, d'altra part, és sempre convencional i es nota com una excusa per escriure el que l’autor vol, no per fer-nos conèixer més Roquentin". De fet, Raimon explica que es va començar a interessar per aquesta fórmula literària dels dietaris quan comença a escriure el seu arran de les gravacions de Raimon. Totes les cançons. Abans no m’havia preocupat ens diu.
 
En canvi, ara tenim a les mans la fórmula de diari (abans ja havia publicat Les hores guanyades) que també ens ressitua en aquells anys de l’eurocomunisme, de la Loapa i del 23-F, i en clau més íntima aspectes que tenen a veure amb la família, l’Annalisa, la mort del seu germà, amistats, gustos, i el procés creatiu.
 
Que s'estigués dos anys sense tocar la guitarra, o que costés d’escriure una cançó davant del full en blanc, o les dificultats d’actuar per encàrrec institucional per no ser pròxim als que manaven. Però també de repàs de recitals, que va omplint arreu amb una mitjana de 800 persones, o de què és passar de cantar al Casal de Vilaplana, al Baix Camp a l’Olympia de París, "un salt dur i indigerible" I també com grava "lluny de la pedra i de l’aigua", o "entre la nota i el so", o "al meu país la pluja no sap, ploure", o com van els assajos i preparació de recitals i concerts.
 
I com considera que als cantautors no se’ls tracta bé: "No hi ha res a fer. Ningú no escriu ni parla de la cançó ni dels cantants com jo crec que s’hauria d’escriure i de parlar ara. M’he de resignar a llegir i sentir superficialitats i estupideses sobre nosaltres, els cantants. Això no ha de ser obstacle per fer cançons i recitals, tot esperant que el públic entengui i vegi tot el que els diaris i revistes no veuen ni entenen". És clar que hi ha algun moment que pensa posar com a títol d’un nou disc. "Ara que diuen que ja no cal. Aquest hauria de ser el títol del meu pròxim LP".
 
Reflexions sobre els fets locals i globals. El fet de quan era a Roma no tenia notícia dels Països Catalans, ni tampoc de la resta de l’Estat, o quan era a París, o Nova York, Madrid, Xàbia, Xàtiva o Barcelona, de les illes comunicatives i legislatives en què vivíem. "Encara avui, la major part de la humanitat viu la vida localment malgrat que constantment ens diguin que el que passa a qualsevol racó del món ens afecti a tots", escrivia el novembre del 1982.
 
Repàs d’amistats d’Alfaro, a Vázquez Montalban o Manuel Vicent, de Ribó a Maragall, de Pla a Fuster, i tants d’altres com l’Espriu que havia renunciat a la Gran Cruz d’Alfonso X el Savi.  El llibre s’acaba amb l’enterrament de Joan Miró gran amic seu, sobre el que diu que les autoritats no van respectar la seva voluntat de no fer soroll amb el seu adeu.

Eren aquells anys en què de tant en tant televisió espanyola emetia concerts seus, de Lluís Llach, o Maria del Mar Bonet per tot l’Estat, també per mostrar la riquesa lingüística que sempre els ha fet més nosa que servei.

Ara, ahir que el Congrés va aprovar un nou reglament d’ús de les llengües a banda de l’espanyol 46 anys després que s’aprovés la Constitució que se suposa que consagra aquesta realitat plurilingüe, i que som a prop que l’opció que el català sigui llengua oficial a la UE, i que es parla d’amnistia, i tot el que això remou, ja sigui a la dreta, ja sigui entre les velles glòries del PSOE, i quan el català, en canvi, es minoritza a les institucions de govern de les Illes i del País Valencià, en les aliances PP-Vox, per uns moments repasso el llibre de Raimon per veure si ell ja ho havia escrit abans en algun dels episodis viscuts. I ves que no hi hagi un batec del passat en aquesta lenta marxa cap al futur.