Hi ha tres coses que poden fer caure Rajoy en aquest estiu incert. L’una és la pressió internacional. Que tants papers editorialitzin des d’arreu és una taca que els ministres (i altres manaires) per força han de tenir en compte. La segona és la pressió del carrer. Tornar a treure de casa els indignats, o els cabrejats per temes concrets, no és Tahrir però se li assembla en l’esperit. La tercera és la sempiterna conspiració de la dreta més dretana per desbancar a qui creuen que no està ocupant-se ni de la crisi –perquè no abaixa impostos- ni de Catalunya. Aquí ressonen els ecos de tot el que es diu en un determinat Madrid. Cap de les tres coses sembla tenir prou força per tombar el govern, però si se sumaven –en el temps, en algun lloc, en els titulars- la cosa canvia.

¿Afavoreix tot plegat el procés català? De cap manera. Si la crisi ja era una excusa per deixar-ho tot com està, podem comptar què se’ns dirà des de la crisi institucional més dura que ha patit Espanya des que Franco va agafar aquell avió pagat per en March. És clar que no s’ha d’escoltar tothom tothora. A vegades es pot aprofitar la confusió per escapolir-se. En aquest sentit, corre per Madrid aquesta equació: com que tot està podrit, de dalt a baix, l’única manera de sortir-se’n serà amb una autèntica refundació d’Espanya, que sacsegi de passada la connivència entre economia i política que es va establir durant la Transició per tal de garantir l’estabilitat. Allò que deia el gran Ainaud de Lasarte: excepte quan la FAI, aquí sempre han manat els amics de casa.

Trencar això requereix una sacsejada que podria venir de Catalunya. La independència obligaria a fer una Espanya nova, lluny de la podridura, de les èlits ara tan mentades, dels partits corruptes, dels paràsits polítics, d’unes institucions corcades i d’uns esquemes econòmics propis del XIX. Hi tenim, aquí, aliats involuntaris. Potser que hi parlem. I que li expliquem això, concretament això, a una Europa astorada davant la decadència espanyola.