Ara fa uns dies els ulls de la premsa mundial van caure sobre Denver, Colorado. La teòricament sorprenent victòria de Mitt Romney al primer debat que l’enfrontava a Barack Obama va cridar l’atenció de tothom, però només va servir per destapar un dels secrets millor guardats de la política: Barack Obama és un rival fàcil a un debat. El candidat demòcrata és un gran orador, però en els debats esdevé impacient i s’allunya del públic amb un mur de dades fredes, permetent que un rival amb facilitat de paraula com és Romney es posi l’audiència a la butxaca. Dit això, els debats presidencials, segons GQ, només han canviat l’orientació de l’1% dels vots totals des del Kennedy-Nixon de 1960. Els demòcrates tampoc s’han de preocupar massa, perquè com era d’esperar Joe Biden es va menjar Paul Ryan en el debat entre candidats a vicepresident. El que ha de preocupar tots els votants, republicans i demòcrates, és que ambdós candidats comencen a fer-nos recordar un altre duel: Zapatero-Rajoy...

Comencem per les diferències. Tant Obama com Romney estan qualificats per treballar, com a mínim, de becari a qualsevol multinacional, cosa que ni el monolingüe Zapatero ni el suposadament bilingüe decimonònic Rajoy poden dir. Romney ha demostrat una capacitat espectacular per guanyar-se la vida a l’empresa privada (de l’ètica del mètode, via una corporació de private equity, ja en parlarem un altre dia) i Obama va treballar per la seva comunitat molt abans d’entrar en política. Romney, fins i tot, va aconseguir organitzar uns Jocs Olímpics, cosa que tot Madrid –com a concepte geopolític- ha intentat sense èxit dues, i aviat tres, vegades. La comparació de la trajectoria vital de Zapatero i Obama crida poderosament l’atenció. Tots dos van estudiar Dret, encara que Obama ho va fer a Harvard i Zapatero a León. Tots dos van trobar ràpidament feina al món universitari, això sí, el hawaià com a professor a la prestigiosa University of Chicago Law School i l’espanyol com a assistent ras a León. Tots dos van arribar a la política joves i sense fer massa soroll, Obama gràcies a la desqualificació dels seus principals rivals en la cursa per un escó al Congrès d’Illinois i Zapatero gràcies a un pacte entre els homes forts del socialisme a Castella. Tots dos van arribar a la primera línia gràcies a patacades monumentals dels seus partits, en el cas d’Obama la derrota de John Kerry davant Bush fill i Zapatero després del ridícul que va fer Joaquín Almunia.

Zapatero va ser rebut a Espanya com una possibilitat de canvi, una mica de llum després del neofalangisme dels vuit anys de José María Aznar. Desgraciàdament, o va ser incapaç de dur a terme el seu projecte o cada paraula que va dir en campanya era mentida. Va retirar les tropes espanyoles de l’Iraq i va aprovar el matrimoni homosexual, però l’Espanya rància i homogeneïtzadora que va deixar Aznar va sobreviure als set anys llargs de Zapatero. Va mentir quan va dir que defensaria l’Estatut, va mentir quan va dir que s’oposaria als mercats per acabar modificant la Constitució per garantir el pagament del deute sobirà i va mentir quan va negar la crisi econòmica. No va ser capaç de renovar el Tribunal Constitucional ni la Constitució quan ho va voler fer, va fracassar en el diàleg amb els sindicats i va fer un trist paper en el cas Alakrana. Com a única herència positiva que va deixar al seu successor socialista, Alfredo Pérez Rubalcaba, hi ha la pràctica neutralització d’ETA. Precisament la mort d’Ussama Bin Laden va rellançar la popularitat de Barack Obama als EUA, i és la raó per la qual molts qualifiquen la seva presidència d’exitosa. Moltes de les seves promeses, però, no són més que paper mullat. Guantánamo segueix obert, Wall Street segueix fent el que vol i Obama ha acabat de trair els seus ideals protegint legalment els bancs dels riscos que assumeixen en el comerç de derivats.

La gestió d’Obama en matèria econòmica ha estat lloada per entitats bipartidistes com a clau en la continència de l’atur als EUA, tot i que vàries iniciatives importants (com ara el TARP) es van originar en els darrers mesos de la presidència de Bush. Obama ha mantingut també les reduccions fiscals que Bush va fer a les classes benestants, contrariant les bases demòcrates. En política exterior, Obama ha reaccionat tard i malament a la primavera àrab, en molts casos canviant dictadors per fonamentalistes islàmics. Com Zapatero a les municipals de 2011, Obama va veure a les legislatives del 2010 com el seu partit perdia el control de regions històricament demòcrates, i el seu projecte estrella, ObamaCare, no ha entrat en vigència en la seva totalitat però ja ha aconseguit encarir el preu de les assegurances, segons admet el demòcrata Jonathan Gruber (PriceWaterhouseCoopers projecta una pujada del 47% dels preus d’aquí al 2016).

Romney, d’altra banda, fa venir al cap el Rajoy candidat. Tenim el fonamentalisme religiós, dut a l’extrem per Romney per evitar que protestants i catòlics tinguin en compte la seva condició de mormó, i que Rajoy fa servir per garantir-se el suport de la ultradreta cavernària. Tenim el fitxatge estrella de Paul Ryan, talibà de l’austeritat que ha de reforçar la candidatura de Romney en matèria econòmica tal com va intentar fer Rajoy quan va incloure Manuel Pizarro en la llista del PP l’any 2008. Com Rajoy, Romney busca captar el vot dels homòfobs assegurant que derogarà les lleis que permeten el matrimoni homosexual, i tal com va fer Rajoy posa en dubte l’escalfament global. Com no podia ser diferent, Romney fa de Rajoy quan toca parlar propostes concretes, insultant vetlladament el seu electorat titllant-lo d’ignorant.

És evident que moltes semblances entre els candidats nord-americans i els del país veí són simples coincidències ideològiques entre conservadors i socialdemòcrates d’un i altre continent, sempre matisades en funció del país on es volen aplicar. El que també ha de resultar evident, però, és que les aclaparadores xifres monetàries que s’han invertit en les campanyes ens volen fer veure les eleccions com un duel entre titans de la política. La realitat, tossuda, ens ha de servir per recordar que, a hores d’ara, Obama i Romney són poc més que versions actualitzades dels dos pitjors presidents espanyols. Déu beneeixi Amèrica.