Quan prens la decisió de presentar-te a unes eleccions democràtiques en el meu cas a la Universitat de Barcelona has d’assumir tots els escenaris que serveixin per copsar l’estat de la qüestió. Hi ha aspectes bons i d’altres que no acaben d’agradar. Tanmateix, però, hi ha una part enorme de valors positius que cal destacar. Cal tenir clar, si més no en el meu cas, quines són les raons de presentar una candidatura al rectorat de la Universitat de Barcelona. Les resumiré en tres blocs.
Primer de tot, hi ha les raons de projecte. Conèixer casa teva és tan important que et permet saber on fa mal la sabata i, encara més important, et permet proposar quina és la forma que farà que deixi de fer mal. En el cas de la UB, casa nostra, després de molts anys d’estudi i observació universitària estic convençut que cal un canvi. Un canvi que ha de ser tranquil i seré, és clar, però sense perdre de vista l’objectiu ineludible de modernitzar la universitat i posar la primera institució universitària del país en la posició de lideratge que li correspon, entre altres moltíssims reptes. I no és fàcil, doncs la inèrcia, el costum i els prejudicis són enormes. Però també és cert que a poc a poc hem d’incorporar cervells joves que visquin la universitat tal com la seva generació vol. No volem revolucions, però tampoc perdurar una espècie de gerontocràcia universitària sovint insuportable.
La segona raó ve vinculada amb el fet que, en els darrers anys, els models de gestió i de lideratge de la Universitat de Barcelona mostren un model d’universitat que no encaixa amb la nostra forma d’entendre una universitat pública líder com ha de ser la UB. No és una qüestió de simple manca de sintonia en el lideratge, és una qüestió molt més profunda. No crec en una universitat pública gestionada per la imposició, amb manca de diàleg, amb la inexistència de consens, erradicant la diversitat, entre altres formes de fer que no em representen. Però el que més m’impulsa a fer aquest pas és l’absoluta manca de debat i la minimització de qualsevol tema important. Es fa irrespirable una universitat pública on no hi ha ni la més mínima acceptació de la crítica i, el que és pitjor, ni la més mínima autocrítica. Circumstància que en el llarg termini té conseqüències letals per a qualsevol institució, especialment una universitat que ha de ser un espai que tregui el màxim profit de la seva pluralitat.
Finalment, cal confessar que també hi ha components de complicitat amb molta gent que em fa pensar que liderem un projecte amplament compartit. Aquesta és la clau que dona sentit a les dues anteriors, doncs són condicions necessàries però no suficients. De fet, cap d’elles és suficient, però aquesta darrera és la que confereix la legitimitat col·lectiva: liderem un projecte que aspira a representar a tothom i que vol respondre al desig de canvi que ens heu traslladat Queda molta feina a fer, però tot està per escriure. Perquè, a la universitat, ningú té la darrera paraula, excepte la ciència, el coneixement i la reflexió. Ens acompanyeu?
Primer de tot, hi ha les raons de projecte. Conèixer casa teva és tan important que et permet saber on fa mal la sabata i, encara més important, et permet proposar quina és la forma que farà que deixi de fer mal. En el cas de la UB, casa nostra, després de molts anys d’estudi i observació universitària estic convençut que cal un canvi. Un canvi que ha de ser tranquil i seré, és clar, però sense perdre de vista l’objectiu ineludible de modernitzar la universitat i posar la primera institució universitària del país en la posició de lideratge que li correspon, entre altres moltíssims reptes. I no és fàcil, doncs la inèrcia, el costum i els prejudicis són enormes. Però també és cert que a poc a poc hem d’incorporar cervells joves que visquin la universitat tal com la seva generació vol. No volem revolucions, però tampoc perdurar una espècie de gerontocràcia universitària sovint insuportable.
La segona raó ve vinculada amb el fet que, en els darrers anys, els models de gestió i de lideratge de la Universitat de Barcelona mostren un model d’universitat que no encaixa amb la nostra forma d’entendre una universitat pública líder com ha de ser la UB. No és una qüestió de simple manca de sintonia en el lideratge, és una qüestió molt més profunda. No crec en una universitat pública gestionada per la imposició, amb manca de diàleg, amb la inexistència de consens, erradicant la diversitat, entre altres formes de fer que no em representen. Però el que més m’impulsa a fer aquest pas és l’absoluta manca de debat i la minimització de qualsevol tema important. Es fa irrespirable una universitat pública on no hi ha ni la més mínima acceptació de la crítica i, el que és pitjor, ni la més mínima autocrítica. Circumstància que en el llarg termini té conseqüències letals per a qualsevol institució, especialment una universitat que ha de ser un espai que tregui el màxim profit de la seva pluralitat.
Finalment, cal confessar que també hi ha components de complicitat amb molta gent que em fa pensar que liderem un projecte amplament compartit. Aquesta és la clau que dona sentit a les dues anteriors, doncs són condicions necessàries però no suficients. De fet, cap d’elles és suficient, però aquesta darrera és la que confereix la legitimitat col·lectiva: liderem un projecte que aspira a representar a tothom i que vol respondre al desig de canvi que ens heu traslladat Queda molta feina a fer, però tot està per escriure. Perquè, a la universitat, ningú té la darrera paraula, excepte la ciència, el coneixement i la reflexió. Ens acompanyeu?