Rates confinades

«Diu Grande-Marlaska que no li consten abusos policials. La veritat és que tampoc li'n constaven quan era jutge i els detinguts passaven pel seu despatx fets una desferra després de cinc dies de tortura incomunicada»

23 d’abril de 2020
[Podeu llegir l'article original en castellà en aquest enllaç]

L'experiment té lloc el 1971 a la Universitat de Stanford i la premissa és senzilla. Un professor anomenat Philip Zimbardo reuneix dues dotzenes d'estudiants i els posa a jugar a presos i carcellers. Una dotzena farà de presos. L'altra dotzena farà de carcellers. El propòsit també és senzill. Es tracta d'explorar la conducta humana enfront de les relacions de poder. Als soterranis de la universitat s'improvisa una mena de presidi. Zimbardo ni tan sols imagina el que és a punt de passar.

Els estudiants que assumeixen el paper de guàrdies es vesteixen d'uniforme i carreguen porres. Els estudiants que assumeixen el paper de presoners no compten amb més roba que una bata subtil, unes sandàlies i una mitja de niló al cap. A més, els reclusos perden el nom. La universitat-presó els assigna un número. I l'experiment se surt de mare. Els guàrdies desenvolupen un comportament sàdic i comencen a administrar càstigs corporals. Alguns presos manifesten traumes psicològics. Abans d'una setmana, Zimbardo es veu obligat a paralitzar la farsa.

L'experiment de Stanford té un altre conegut precedent a la universitat de Yale. El 1961, el professor Stanley Milgram es pregunta com és possible que tants funcionaris alemanys amb un aparent sentit de l'ètica hagin contribuït a les matances del Tercer Reich sota el pretext que només complien ordres. En l'experiment, un investigador ordena a un conillet d'índies humà que infligeixi descàrregues elèctriques a un alumne. Les descàrregues són fictícies i l'alumne és un actor, però el cobai humà ho desconeix. Milgram constata que els subjectes sotmesos a l'experiment obeeixen l'autoritat sense qüestionar-la i fins i tot accedeixen a aplicar descàrregues letals.

Ara que complim més d'un mes en estat d'alarma, em vénen a la memòria aquestes dues experiències. El que crèiem una crisi sanitària ha pres l'aparença forçada d'una guerra amb els seus comunicats militars, els seus generals i les seves medalles. En aquest gegantí experiment social hi participem diversos milions de persones. Alguns han assumit el paper de policies i s'han posat a cridar des dels balcons. D'altres han assumit el paper de presoners i surten a fer la compra amb por a una arbitrarietat policial o al veí que crida des dels balcons.

Però a més, aquests dies ens han arribat diversos vídeos de l'experiment. I en algunes de les imatges veiem policies reals, amb placa i arma reglamentària, que han aprofitat l'excepcionalitat per donar curs als seus somnis més cruels. Insults. Amenaces. Empentes. Bufetades gratuïtes. Cops de porra. I alguna puntada acrobàtica. Diu Grande-Marlaska que no li consten abusos policials. La veritat és que tampoc li'n constaven quan era jutge i els detinguts passaven pel seu despatx fets una desferra després de cinc dies de tortura incomunicada.

L'experiment segueix i l'autoritat s'imposa. Per les bones o per les dolentes. Som policies i presoners. Som rates de laboratori. Rates confinades.