Dimarts hi va haver un tiroteig als Estats Units, aquesta vegada a la seu de YouTube, a San Bruno (Califòrnia). L’esdeveniment va passar gairebé desapercebut a Catalunya, perquè en el nostre horari ja era ben entrada la nit. També perquè estàvem pendents de la resolució de la justícia alemanya respecte a l’extradició del president Puigdemont. I de l'advertència de Mariano Rajoy contra els Comitès de Defensa de la República (CDR), als qui va dir que combatrà amb “tots” els mitjans policials i judicials perquè són “organitzacions de persones violentes”.

L’autora de l’atac va ser la iraniana Nasim Najafi Aghdam, de 39 anys. Suposadament, la dona estava enutjada amb la companyia nord-americana i amb Google per “motius de descriminació”.  I va agafar una arma i disparar a tort i a dret. L’enrenou que es va crear a Silicon Valley va ser majúscul, amb treballadors evacuats i escortats per la policia. Durant hores es va especular amb un atemptat terrorista i amb els possibles autors, difosos per les xarxes socials. Els fets van acabar amb tres ferits -un d’ells molt greu- i el suïcidi de l’autora.

Al marge de la salut mental dels protagonistes dels tirotejos nord-americans -als quals malauradament cada cop estem més acostumats-, val la pena aturar-se en què passa amb la informació en situacions extremes com aquesta. I també en com reaccionem els mitjans, els periodistes i la resta de gent que desitja saber. Sobretot en els primers minuts, en què no se sap del cert res perquè no ha transcorregut temps suficient per reunir totes les peces del trencaclosques. Vivim en una acceleració permanent on sembla que només té valor l’streaming, la retransmissió en directe, la difusió contínua dels fets, sense pausa per processar ni analitzar.

Uns segons després dels primers trets, un directiu de YouTube, Vadim Labrusik, va fer una piulada a Twitter dient: “He sentit trets i gent corrent. Ara, en barricades dins d’un despatx amb companys”. I va afegir una mica més tard: "Estem tots bé i fora". En un últim missatge encara va demanar als periodistes que s'abstinguessin de fer-li entrevistes, que prou afectat estava amb tot el que havia passat. No obstant això, una estona més tard -i des del mateix compte de Labrusik- van sortir detalls dels fets i fotografies, poc congruents amb les paraules prèvies. Des d'acusacions a un comediant, fins que l'autor del tiroteig ho feia per motius religiosos, víctimes i morts inexistents.

La periodista de BuzzFeed, Jane Lytvynenko, va alertar i reclamar a Twitter que fes alguna cosa. I va recollir almenys 35 missatges falsos. La resposta de la companyia va trigar hores, quan la desinformació ja corria lliurement. Un grup de hackers s'havia apoderat del compte del directiu de YouTube i havien difós rumors, que la premsa local i altra gent s'havien cregut. Lytvynenko deia que el problema "de la desinformació estava fora de control". També advertia del perill de confondre la realitat amb la ficció en situacions extremes. A més, denunciava la incapacitat de Facebook i Twitter per detectar i invalidar els comptes que difonen fake news. “Durant molt de temps ha estat un servei vital per seguir els esdeveniments d'última hora però ara, després d’una tragèdia, la seva utilitat és nul·la. L’acció descontrolada d’un creixent corpus de trols, falsificadors i comentaristes irresponsables el fa inútil. És soroll en un moment que la restricció és més necessària que mai".

Si les xarxes socials no són fiables com a font d’informació, si tampoc protegeixen la privacitat de les dades dels usuaris quin profit o conveniència tenen? Recordem que Mark Zuckerberg haurà de respondre la setmana vinent davant del Congrés dels Estats Units pel cas Cabridge Analytica. Si provoquen que confonguem els fets amb la ficció, si construeixen propaganda a partir del nostre comportament per canviar realitats, per què hi confiem?

Les disculpes que donen sempre arriben tard, i al cap d’un temps s’obliden. La revista Wired acaba de publicar un recull amb totes les justificacions de Facebook durant els darrers 14 anys. Els arguments sempre són els mateixos: “Ho sentim. Estem molt amoïnats per la privacitat dels nostres usuaris (o per les fake news). Crearem eines més potents perquè no torni a passar”. Que és el mateix que va argüir el CEO de Twitter, Jack Dorsey, quan els usuaris protestaven per la desinformació del tiroteig a la seu de YouTube. “Com valoreu la desinformació? La censura? La llibertat d’expressió quan encara no hi hagut prou temps per analitzar els fets?”, li va etzibar un emprenedor de Silicon Valley. La publicació ProPublica proposa implementar 4 normes per acabar amb la impunitat d'aquestes companyies: 1. Imposar multes per violacions de dades personals 2. Que la policia tingui clara la política de publicitat 3. Que les tecnològiques siguin responsables del contingut que es publica i 4. Obligar que tinguin equips que revisin l'ètica. 

Malauradament, aquest dissabte a la ciutat alemanya de Münster hi ha hagut almenys quatre morts i una trentena de ferits en un atropellament massiu. El conductor de la furgoneta s'ha suïcidat posteriorment. Quan escric aquest article, encara se saben poques dades més dels fets. Però per si un cas, no creguin tot el que llegeixin o vegin a Twitter o Facebook.