Maquiavel: "qui té per enemic el poble sencer no pot estar mai segur; i com major és la seva crueltat, més dèbil esdevé el seu règim"

25 anys per Junqueras. Gairebé 20 pels Jordis. El mateix per Forn, Rull, Turull, Forcadell i Bassa. 7 per Borràs, Mundo i Vila. 11 per Trapero.

Espanya ha decidit convertir-se en una autarquia judicial a Europa. Tant se val. El corralito informatiu protegeix els mateixos ciutadans espanyols de l'opinió pública exterior. Amb prou feines s'és conscient que a Suïssa, Alemanya i Bèlgica la rebel·lió ha estat rebutjada. El discurs oficial de "la ley es la ley" s'imposarà sense vergonya.

No importa que el codi espanyol tingui despenalitzat organitzar referèndums. No importa que fer una declaració d'independència pacífica tampoc sigui delicte. No importa que Montoro expliqués públicament que no hi havia hagut malversació.

Mentrestant, el silenci de l'Europa oficial del darrer any, malgrat ser absolutament decebedor també ens permet veure la situació més clara. Molts dèiem allò d'"Europa no ho permetrà". Doncs ens equivocàvem. Potser havia estat així a l'Europa pre-Crimea i prerefugiats, però avui defensar les fronteres mana més que reivindicar les urnes. Tot queda més clar.

Mentre l'Europa judicial ha rebutjat de ple la doctrina Llarena, l'Europa de Brussel·les ha permès (de moment) tot el que ha passat dins les fronteres espanyoles. La pregunta és: fins quan? Està disposada a crear un precedent a Espanya que es podrà aplicar a tota la UE? Torna a ser lícit empresonar rivals polítics?

Amb les acusacions de rebel·lió i sedició, la incomoditat europea creix respecte a Espanya, però l'única cosa que resulta important és si el poble català està disposat a crear un problema mitjançant una campanya no-violenta de mida mai vista a Europa Occidental. El vot contrari als pressupostos el dono per descomptat, en cas contrari el ridícul seria estratosfèric.

Pedro Sánchez i el seu govern han demostrat que el problema dels catalans no és amb el govern espanyol de Rajoy sinó amb l'estat sencer, i fa més urgent que mai la necessitat d'esdevenir un país independent. La rebel·lió, si n'hi ha alguna, és la de l'estat espanyol, que utilitza la violència, empresona persones innocents i manipula l'estat de dret per aconseguir els seus objectius polítics.

En aquest sentit, hi ha una part dels catalans que van votar unionisme el 21D que pensaven que la presó de la tardor passada eren una anècdota, un càstig temporal. Ara pensar això no és possible. La voluntat de revenja i la violació de drets humans és tan evident que només el rebuig és possible des d'un punt de vista democràtic. La realitat és tan dura que cap retòrica la pot suavitzar, i el silenci del "progressisme" espanyol és eixordador.

Amb les acusacions de rebel·lió i sedició, l'estat espanyol sempre confirma les pitjors sospites de l'independentisme, i això és el què "eixampla la base". Calen menys guerres internes, i més unitat contra la repressió i en defensa de la independència i el dret d'autodeterminació. Hora d'adaptar la doctrina de Gene Sharpe al cas dels catalans.