¿És cert que hem oblidat el 10-J, que al cap d’un any just aquella gran concentració, la més impressionant de la història a favor de la llibertat de Catalunya, allò no ha servit de res i tothom ho ha enterrat? Jo penso que no, penso que la fita hi és i hi serà per sempre, però és evident que hem de saber recordar-la. No amb nostàlgia ni ràbia, no pas amb amargor, sinó amb força i amb fermesa, amb amor propi, sabent l’herència que va deixar i aprofitant-la a fons. Hem de fer memòria i, a qualsevol que vulgui caminar d’esquena als sentiments del país, li haurem de dir recorda el 10-J.

Ho hem de recordar quan els partits polítics actuïn com si res no hagués passat, com si el 10-J no haguéssim tingut una nació al carrer, o un milió de veus, que a efectes pràctics és molt semblant. Quan al Parlament debatin sobre els serrells de l’autonomia, i oblidin que ja no es tracta d’això, que el carrer ja ha desbordat l’autonomia espanyola, llavors caldrà fer memòria. Quan els líders es presentin a les eleccions com si res no hagués passat, amb les cares d’abans, les paraules d’abans, les idees d’abans, els hem d’agafar pel coll i dir-los, ei, que ja res no és el que era, recorda el 10-J.

Quan malgrat tot alguns tornin als usos de sempre, quan malgrat tot ignorin el missatge alt i fort d’un poble, que vol ser major d’edat, que vol emancipar-se i decidir el seu futur, caldrà que els cridem l’atenció i els parlem ben clar; ep, escolta, que jo hi era, que jo no era cec, ni era sord, ni era ruc, i jo vaig sentir molt bé el que deia la gent i el que deien les pancartes. I els hem d’agafar el braç i repetir-los, amb tota cordialitat, que no s’equivoquin, que el mandat era nítid, que no poden viure ignorant la gent. I si malgrat tot hi tornen, si pretenen anar a Madrid per fer de robots i votar el que diu la cort, o a esgarrapar quatre engrunes a canvi de la nostra sobirania, hem de dir-los ben alt, ei, no et votarem, a tu no et pensem votar, recorda el 10-J.

Cal recordar l’esperit del 10-J. Potser és convenient replicar la manifestació, no ho sé; en part és veritat que no es pot igualar una desfilada tan èpica, però en part és una manera visible de recordar-la. No ho tinc clar. Però en tot cas, cal evocar aquella hora, i esgrimir-la davant de tothom. Quan un amic es desanimi, i entri en la crisi depressivo-nacional característica de tants catalans, li hem de passar el llibre amb les fotos i dir-li; té, mira’t això una estona i després en parlem. Quan algú comenci a rondinar, o s’embranqui en la cantarella que no serem mai lliures, que l’estat no ens deixarà, que som massa febles, o massa pocs, o massa porucs, li passem les imatges de la concentració, li fem mirar tots i cadascun dels caparrons que hi surten, i quan els ulls ja li facin pampallugues, quan estigui marejat de veure tants caps, tantes il·lusions, li diem, escolta, no tens raó, no és cert, som valents i som molts i som ben forts. Recorda el 10-J.

Quan nosaltres, qualsevol de nosaltres, dubti de la nostra capacitat per arribar allà on vulguem, només cal recordar aquell dia en què l’aire es va prenyar d’orgull i de futur, i pensar que depèn de nosaltres. Quan jo mateix pensi que hi ha un impossible, quan m’enfronti a un revés que sembla insuperable, quan vegi una nova garrotada o una jugada fosca dels nostres oponents, o un dia gris o un matí de plom, quan jo estigui a punt de perdre la flama aquella que no s’ha d’apagar mai, per menuda i tremolosa que sigui, aleshores jo em redreçaré, m’aclariré la veu i em diré; he de recordar el 10-J. Que no mori el 10-J. Que vingui el 10-J més gros.