La mort ha impedit Miguel Blesa d’entrar novament a la presó. La mort d’un home que –com tants altres- ha esdevingut un símbol d’una època que marca el camí del que no s’hauria de tornar a fer mai més. Blesa –com tants altres- és un nom que sempre es pot pronunciar quan qualsevol espavilat ens teoritzi que, en realitat, la culpa de la crisi és col·lectiva. Que tots en som responsables per haver comès el pecat d’haver estirat més el braç que la màniga.

Doncs no, senyor espavilat! Ni tothom ha gastat per sobre de les seves possibilitats ni es pot ser tan imbècil per comparar responsabilitats. És tan culpable el jove que cobrava en negre mentre treballava 10 hores diàries a la construcció i que un bon dia, amb la seva parella, va decidir demanar un crèdit per comprar-se un pis de 50 metres quadrats a qualsevol barriada de qualsevol gran ciutat com el malparit que va arruïnar Caja Madrid i que es va gastar prop de mig milió d’euros amb les ja famoses targetes black?

Miguel Blesa –com tants altres- és fruit d’un època. Una època d’excessos, de malbarataments, de capitalisme d’amiguets. De Villalonga a Telefónica i Miguel Blesa a Caja Madrid. De PSOE i de PP. De sous i indemnitzacions vergonyoses. De la “cultura del pelotazo“ i de tot un ministre d’Economia socialista com Carlos Solchaga afirmant que “Espanya és el país del món on es poden guanyar més diners a curt termini”. De Felipe i Aznar i d’un oasi català que en realitat estava putrefacte. De les preferents i dels diners de plàstic. De Félix Millet, del saqueig del Palau i del 3%. Dels ERE’s andalusos i de Gürtel. De polítics que sortien (i surten encara) per una porta i entren directament als consells d’administració de les empreses de l’Ibex...

I tota aquesta època de malversacions i bombolles financeres que ens han acabat esclatant als morros té el seu epicentre a El Escorial, el dia 5 de novembre de 2002. Aquell dia, talment com si fos la primogènita d’un emperador, es casava la filla del llavors president del govern espanyol, José María Aznar, i de la futura alcaldessa de Madrid, Ana Botella, amb l’empresari (?) Alejandro Agag. Va oficiar la cerimònia el cardenal ultraconservador Antonio María Rouco Varela, i entre els més de 1.000 convidats hi ha alguns noms que, quinze anys després, val la pena recordar.

Els sonen els tresorers del PP Luís Bárcenas i Álvaro Lapuerta? Els sonen els caps de la trama Gürtel Francisco Correa i Álvaro Pérez el Bigotes? Els sonen Jesús Sepúlveda i la seva esposa, l’exministra Ana Mato? Els sona l’expresident balear Jaume Matas? Els sonen Francisco Camps i Rita Barberà? Els sona l’excapo de la Fòrmula 1, avui repudiat, Fabio Briatore? Els sonen els empresaris Alberto Cortina i Alberto Alcocer? Els sonen Rodrigo Rato i Ángel Acebes? Els sona un tal Sílvio Berlusconi o un tal Joan Carles de Borbó?

Prop d’una vintena de convidats a l’anomenada “boda de la tercera infanta” estan avui condemnats o imputats per corrupció. Entre ells, fins fa unes hores, s’hi comptava Miguel Blesa de la Parra, aquell inspector d’hisenda que, gràcies a la seva amistat amb José Maria Aznar, va dirigir –i arruïnar- la poderosa Caja Madrid. L’home que –com tants altres- va contribuir a l’empobriment de centenars de milers de famílies i a convertir l’estat espanyol en una de les societats més desiguals d’Europa. Però és clar, el perill, allò que realment cal combatre amb totes les armes, legals o no, són les urnes i els referèndums.