Temps era temps, hi havia un marc conceptual on una força de centredreta autodefinida com a nacionalista ocupava a Catalunya una part del poder institucional i social. L’altra part era ocupada per una força autoqualificada d'esquerra catalanista. A banda i banda dues forces considerades subalternes seguien el pas que marcaven les respectives colíders del bipartidisme. Una era al món d’Iniciativa deutor sempre del món socialista fins al 15M  i l’aparició del Podemos d’Iglesias, amb un assaig de distanciament bastant frustrat. L’altra era el món republicà que des de Barrera a Colom fou menystingut pel pujolisme com un complement accessori per a determinats moments.

Foren temps que era socialista allò que deia i feia el PSOE, segons afirmà Alfonso Guerra. I era nacionalista o patriòtic allò que dictaminava Pujol. La resta, un ventall d’espècies per donar color a cada amanida quan convenia. El marc polític era l’estat de les autonomies i el municipalisme democràtic que van significar uns evidents avenços amb relació a la situació de la dictadura. Però el règim començà a notar símptomes d’envelliment i els partits de la seva paret mestra van rebre correctius. Tant a Madrid com a Barcelona van perdre la majoria absoluta. I el PSOE, el Govern el 1995. Les dues circumstàncies s’acompanyaren a Catalunya d’un retorn estratègic d’ERC als seus orígens.

Amb l’equip Carod-Puigcercós s’acaba l’autodefinició d’ERC com a branca independentista o progressista del nacionalisme dominant  per a definir-se com a l’esquerra nacional de vocació majoritària, com ho fou el 1931. Des de la modèstia d’implantació en aquells moments, sortits d’una escissió recent, ERC s’autoimposa l’objectiu d’esdevenir altre cop la força que representi la majoria social del conjunt de classes populars que aspirin a una Catalunya plenament democràtica, justa, pròspera i emancipada. ERC des de l’any 1993 es defineix com a partidària d’una República independent com a mitjà per assolir amb plenitud aquells objectius.

Quan el PSOE havia estat superat per la dreta postfranquista a Espanya, a Catalunya calia en aquells moments -el 2003- una alternativa de centreesquerra que passés full a la decrepitud del govern de centredreta, col·laborador del PP, i a la seva negativa a iniciar cap procés de canvi de marc legal. Es van crear les condicions perquè les forces de tradició democràtica acabessin avalant per una immensa majoria un projecte d’Estatut federalitzant impulsat des del govern catalanista d’esquerres, que va acabar destrossat en diverses fases.

Llavors, des del 2010, la immensa majoria de forces socials i polítiques evolucionen cap a la necessitat del dret a decidir de la població catalana després que el TC trenqués la Constitució i liquidés un Estatut votat pel poble. Es van arribar a constituir agrupacions enormes d’entitats favorables al dret a decidir. Però el marc conceptual d’aquesta majoria social i de la societat civil organitzada pel dret a l’autodeterminació es va trencar abans de l’1 d’octubre. L’1-O va ser un gran acte de desobediència civil per exercir aquell dret, però hi vam arribar amb un discurs dominant centrat en el sí a la independència que va fer replegar-se a moltes entitats favorables a la votació. Malgrat alguns intents, ni els dubtosos o partidaris del no a la independència van avalar aquell exercici d’autodeterminació.

I aquestes circumstàncies ens van anar conduint cap a un nou marc conceptual que era: independentistes contra no independentistes. Les forces independentistes i les dues entitats principals ens hi vam arrossegar i vam deixar pel camí a la gent que s’havia agrupat entorn del dret a decidir i a l’autodeterminació. I no estic parlant només de sectors de les bases electorals de PSC i Podemos, estic parlant d’entitats i institucions no polititzades que havien participat i signat manifestos a favor. El 3 d’octubre va significar un moment que retornava al marc autodeterminista i democràtic. La repressió no va facilitar la clarividència que calia.

Al contrari, la piconadora de l’estat profund encara perdura i ha exacerbat els retrets interns simulant el que ja va ser propi de les lluites intestines de l’exili republicà de la postguerra: la crispació dels perdedors. Per això mateix, crec que aquest canvi sobtat del marc conceptual per la democràcia i l’autodeterminació versus autoritarisme de mesos abans de l’1-O i del 3-O cap al marc d’"independentisme contra no independentisme", és ara el principal obstacle per a un futur creixement de l’opció a favor d’una República Catalana.

És un marc obsolet per dues raons molt sòlides. La primera és que una fracció que es considera l’avantguarda d’un suposat moviment independentista popular, que passarà per sobre dels tebis, està desqualificant com a traïdors i botiflers aquells que presenten dubtes, que volen repensar l’estratègia o que simplement no comparteixen la suposada estratègia d’aquesta avantguarda. La purga ja arribat fins i tot a les entitats civils. La segona raó és que hem de ser honestos i si sabem que ens hem d’adreçar al 80% de partidaris de la democràcia i del vot per a solucionar el conflicte Catalunya-Espanya, hem de recuperar el fil que vam perdre en la precipitació d’esdeveniments immediats a l’1-O.

Optem per la unitat del poble català, el consens sobre la llengua catalana com a distintiva de la nació, els interessos econòmics i socials enfront del sistemàtic abandó de Madrid, culminant-ho en un acte democràtic de votació, on caldrà decidir quina fórmula creu la majoria que dona sortida a les demandes culturals, socials i econòmiques de Catalunya. Per tant, no té sentit avui parlar de reconstrucció del moviment independentista o de recuperar una unitat que és impossible si continuem en el marc mental d’independentistes contra no independentistes.

Esquerra té la responsabilitat de recuperar el seu fil roig, de tornar a agrupar la gent en un carril sociològicament central. L’objectiu doncs: una majoria social ampla per a construir una Catalunya plena amb l’obtenció d’un referèndum acordat. Per tant, el marc conceptual és el de democràcia, prosperitat, justícia social, identificació nacional versus autoritarisme, decadència, privilegis i anorreament de la llengua i l’especificitat catalana. Catalunya rica, justa i plena contra la Catalunya empobrida, injusta i minoritzada.

Però no tothom que està d’acord amb el programa democràtic creu que s’ha de fer o es pot fer amb la independència. La resposta de l’Estat normalment, però, fa obrir els ulls a nova gent. Per això, la independència continuarà essent per ERC el millor instrument per avançar en aquesta direcció si en referèndum s’acorda. Aquesta opció és la que pot garantir un sòlid pilar que pivoti alhora sobre un projecte progressista i l’emancipació nacional.