Una de les afirmacions que resulten més barates de dir és la relativa a la necessitat de reduir o simplificar administració. D’entrada em sembla força enraonat si, amb la mesura, deixen de duplicar-se funcions fetes per administracions distintes, per tractar els mateixos temes i al servei de destinataris idèntics. No deixa de ser curiós, però, que aquesta reivindicació es plantegi sempre de dalt a baix, és a dir, que qui fa la proposta o posa en circulació la idea, s’ho mira des de l’administració de l’estat i pensa només, en exclusiva, en suprimir, reduir o simplificar l’administració dels governs autònoms, però mai l’estatal. En el fons, el que està dient aquest missatge és que l’estructura d’autogovern autònom és prescindible, supèrflua, una mena de luxe o concessió de la qual és fàcil desprendre’s perquè, en realitat, la que compta, l’única, és l’altra, la de debò, l’autènticament lògica, natural i necessària, la normal: la de l’estat.
La primera pregunta, en un estat plurinacional de fet, com l’espanyol, és aquesta: quin sentit té mantenir una estructura de 17 comunitats autònomes, 17 governs, 17 presidents, 17 parlaments, 17 administracions, més dues ciutats africanes també autònomes? Tothom sap que la generalització de l’autonomia a tots els territoris no va ser feta per a res més que aigualir així la reivindicació nacional catalana i basca, exclusivament. L’anomenat “cafè per a tothom” va ficar tothom en el mateix sac, aquelles nacions que com la nostra ja tenien govern propi feia més de sis segles i un centenar llarg de presidents, al costat de províncies que en sa vida ni els havia passat pel cap que poguessin ser una comunitat autònoma uniprovincial... Els exemples són tan nombrosos que en fa inútil l’esment. Ara, doncs, tots “autònoms”, diluïdes les diferències reals amb l’harmonització legal, tots som ja “iguals”, és a dir, espanyols, autònoms, però espanyols.
Tota la transició va ser feta contra nosaltres i pensant en nosaltres. Quan la constitució espanyola prohibeix la federació entre comunitats autònomes, és en nosaltres en qui pensa, en els Països Catalans: Principat, País Valencià, Balears. No pas en Euskadi i Navarra, ja que aquests queden lligats entre ells per la mateixa constitució. Qui feia por era la nació catalana i la possibilitat d’articular-se coordinadament amb una estructura legal pròpia. Espanya sense el País Basc és viable, però no ho és sense els Països Catalans i el que en quedés ja no seria una Espanya més o menys “potent” i presentable, sinó una altra cosa... Els únics que no semblem adonar-nos de la nostra força potencial i de la por que faríem si féssim un plantejament unitari bàsic, nacional, som precisament nosaltres, els catalans...
La conversió de la policia de la Generalitat en una policia integral ha comportat la substitució de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional pels Mossos d’Esquadra. Formalment conserven encara funcions i competències tan sensibles com documents d’identitat i passaports, llicència d’armes, lluita contra el crim internacional organitzat i antiterrorisme. Enllestida la substitució, ara tenim, més que mai en la història, moltíssims membres dels cossos de seguretat espanyols, dedicats a tasques d’informació i contrainformació, espionatge, etc. No només ens vigilen a nosaltres, sinó que fan també funcions que coincideixen a les que fan també els Mossos d’Esquadra. Per posar un exemple, seguiment de persones sospitoses de mantenir activitats relacionades amb el terrorisme d’arrel integrista islàmica, de manera que es pot donar el cas –i es dóna- que agents de cossos diferents estiguin seguint les mateixes persones i, més encara, sense intercanviar-se informació. En aquest cas, doncs, qui és que sobra? Quina és l’administració policial que s’ha d’aprimar o suprimir a Catalunya? La resposta és òbvia...
Hi ha també ministeris com agricultura, salut o cultura, les competències de les quals ja no són de l’estat i han estat legalment traspassades. Això no obstant, com si res, els ministeris continuen, sense competències, però amb funcionaris i recursos econòmics que haurien d’haver estat també traspassats. Però no. Cap partit espanyol, cap polític espanyol partidari acèrrim del que en diuen la simplificació administrativa no ha defensat mai l’eliminació legal de ministeris fantasma. I el mateix passa amb les televisions públiques de titularitat autonòmica. Mentre RTVE, que paguem entre tots, fa gestos purament simbòlics, testimonials, de reconeixement de la diversitat lingüística, ja que els seus canals són monolingües en espanyol, hi ha comunitats autònomes que tenen també la seva pròpia televisió també en ...espanyol! Quines teles sobren, doncs? Les que fan una funció única, que tan sols l’exerceixen elles, com la televisió de Catalunya, o bé aquelles que són purament repetitives des del punt de vista idiomàtic i són el xiringuito del govern autònom de torn?
Parlar de l’acció exterior ja mereix un altre capítol, sobretot aquests dies. Però s’ha de tenir molta barra perquè el mateix estat que els darrers anys ha obert 20 noves ambaixades en països on feina rai per trobar-hi un sol espanyol, ara ens diguin que les nostres delegacions han de desaparèixer perquè el que elles fan ja ho fa l’ambaixada d’Espanya. Es pensen que som imbècils o què? Justament, si van ser creades, és per fer allò que mai cap ambaixada no ha fet: posar l’economia, la cultura, les institucions i la personalitat nacional del nostre país al món, amb els seus propis senyals d’identitat. Catalunya és el territori del sud d’Europa amb més empreses i menys funcionaris per cada mil habitants. I són funcionaris els metges, els mestres, els mossos, els bombers, tots els quals ens són imprescindibles. Així, doncs, si hem de reduir administració, comencem per l’espanyola.