Diu el PP que ha encomanat a Javier Arenas la reforma del model territorial. No sé si amb la única intenció d’allunyar-lo de l’escenari de les seves derrotes, o per inmiscir-lo en territori Cospedal, però la jugada sembla tan oportuna com encarregar a una guineu experimentada i madura la rehabilitació d’un galliner.

Essent andalús i trobant-se el PP a l’oposició a Andalusia, Arenas no podrà menystenir-la, la qual cosa significarà, ja d’entrada, el fracàs de qualsevol reforma, fins i tot en el supòsit que fos executada de bona fe. La síndrome Clavero (o “jo també vull cafè”) s’ha estès arreu, i malgrat que els barons peperos, imitant Aguirre, oferissin el retorn de competències a l’aparell central de l’Estat, la maniobra resultaria suïcida per al partit: el PSOE, tot i el seu centralisme jacobí, hi reivindicaria singularitats inexistents per tal de negar les existents. I això deixant de banda el cost polític i econòmic per a la ciutadania, de reformes estatutàries d’anar i tornar (tercera, quarta, cinquena generació, proliferació de clàusules Camps, etc.) que sens dubte es produirien, amb resultat final tristament zero.

Per tant, l'única reforma territorial que pot encetar Arenas amb pretensió d’èxit per al PP és la constitucional, amb dos objectius que podrien comptar amb la connivència (per acció u omissió acrítica) del PSOE: en primera instància, blindar un model electoral que, responent a les demandes d’alguns sectors socials, eliminés la capacitat condicionadora dels partits perifèrics sobre el sistema general; i, de manera contemporània, eliminar el títol VIII i articles col·laterals de la Constitució, de manera que les autonomies enteses en la seva dimensió política, desapareguessin. Malgrat la seva dificultat tècnica, és possible jurídicament i des d’un punt de vista polític no tindria cost per als dos partits estatals. El PSC juga en un altra lliga, si és que realment es troba en situació de jugar-ne alguna.

Vist el panorama, la manifestació convocada l’ 11 de Setembre sota el lema d’un Estat català adquireix un innegable sentit plebiscitari, en el sentit que pot servir per copsar la temperatura social entorn les sortides de Catalunya de l’imminent atzucac econòmic i polític. Si més no, ha aconseguit hores d’ara traslladar el focus del debat des de dreceres secundàries com el pacte fiscal (ni idea del que suposa) a la directa de la independència, amb tot el que comporta.