Vinc d'una tradició política democràtica, catalanista, progressista, antifeixista que va influir durant la transició per deixar endarrere el franquisme i construir l'Espanya i la Catalunya que anhelava llibertat, justícia i s'emmirallava amb Europa.

Van contribuir, amb encerts i defectes, pactant i votant en referèndum la Constitució del 1978, cansats de dictadura i afamats de democràcia. La gran manifestació, tolerada pel franquisme, a Catalunya el febrer de 1976 sota el lema "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia" va contribuir a trobar el camí del diàleg i pacte.

Vinc d'un socialisme democràtic, català i espanyol, que l'any 1977, reconeixia el dret a l'autodeterminació dels pobles d'Espanya.

He viscut un llarg camí, des del 1995, de reivindicació d'una Espanya federal que assumís la singularitat de Catalunya.

He viscut de prop el lideratge del President Pasqual Maragall, des del 1999, fent l'últim intent d'encaix Constitucional de Catalunya amb un nou Estatut d'Autonomia, davant la incapacitat d'Espanya de pactar un nou marc Constitucional.

He viscut la lluita, l'esperança i el desencís de l'Estatut d'Autonomia del 2006. El moment de reivindicar la Catalunya Nació.

He participat en la manifestació de rebuig de la Sentència del Tribunal Constitucional del 2010 amb el president Montilla olorant ja la desafecció.

I lentament, com una part important de Catalunya, ens adonem que ja el debat no és de nació sinó d'estat.

He participat, sumant sis grans 11 de Setembre. La via del sobiranisme com opció per trobar la solució democràtica.

Vaig votar amb 2,3 milions de catalans el 9-Novembre 2014 i ara a judici amb el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau, malgrat la permissivitat de la consulta per part del govern d'Espanya.

Intentant que independentistes, federalistes i confederalistes catalans caminessin junts ja que en els tres casos volen una Catalunya Estat, conscients que són àmplia majoria.

He participat en la taula pel Dret a Decidir que representava igual que ara la taula pel Referèndum, un 80% dels catalans, transversal, política, cívica.

Esperant la proposta d'Espanya a Catalunya o que avalin la via democràtica del referèndum, com al Regne Unit i Canadà. Esperem Godot?

Constitucionalistes com Francisco Rubio Llorente o Herrero de Miñón han defensat que el referèndum pot ser legal en la Constitució vigent si hi ha voluntat política.

I Espanya? On és la mirada clara, on és la política que substitueixi la judicialització tàctica, els monòlegs encadenats.

No parlo només de l'estat espanyol sinó sobretot l'Espanya dels pobles, de la gent que sap que necessita tornar-se a mirar al mirall. Ha de sentir a Catalunya i interpretar els anhels d'una clara majoria que vol votar el seu camí.

El debat de nació ja va ser, sense resposta. Ara la qüestió és d'estats.

Cal acceptar l'obvietat: Espanya està en una nova transició territorial, de model econòmic, energètic, de pacte intergeneracional, d'arquitectura de partits i de separació de poders.

Si jo fos líder amb vocació per la nova Espanya, almenys la interpretaria com a un estat compost de tres: Espanya autonòmica-regional, País Basc i Catalunya.

El País Basc per la Disposició Addicional Primera de la Constitució va adquirir l'estatus d'Estat Associat a l'Espanya autonòmica que va generalitzar tímids intents d'asimetria amb Catalunya. Igual, doncs, una Catalunya que podria ser Estat Associat per una reforma ràpida exclusiva, amb una nova Disposició Addicional com a contrast a l'independentisme. (Proposta Herrero Miñon).

Espanya sembla que no vol o no pot ser federal i, igualment, ha d'adaptar-se a les autonomies diverses (Galícia, Andalusia, insularitat i altres).

Malgrat que podem qüestionar molts aspectes de la transició i la Constitució del 1978, el referèndum d'aquesta va permetre un camí de millores durant anys.

La memòria de la història ens diu que els estats o modificacions es creaven per casaments de conveniència o per guerres fins que la democràcia va aportar els seus instruments.

Però estem invertint tot el temps parlant de referèndum i poc o nul temps per saber l'alternativa a l'estat independent. Sembla més fàcil negar l'instrument que construir la proposta.

L'independentisme és un projecte, molts estats d'Europa són més petits que Catalunya.
L'independentisme a Catalunya no és només identitari ni resistent; és també per defecte, racional i reactiu.

Quina és la resposta clara dels partits espanyols i catalans no independentistes? Referèndum o referèndums.

Diverses possibilitats: -Referèndum per votar sí o no a la independència. –Referèndum amb resposta múltiple. –Dos referèndums, una urna per la independència i un altra per la reforma de la Constitució (aquesta també a tota Espanya).

Cal lideratges, mirada clara, mediació, encerts. És l'hora de la política.

Com diu Joan Manel Serrat, "Nunca es triste la verdad lo que no tiene es remedio".