No són dies fàcils, certament, però ens sentim forts. Carles Puigdemont així ho manté després de la sotragada institucional que ha suposat l’operació Anubis.

La fortalesa ciutadana, la mobilització va canviant d'escenari, del Departament d'Economia al passeig Lluís Companys, a les portes del Tribunal Superior de Justicia per reclamar la llibertat dels sis detinguts que encara hi ha en dependències de la Guàrdia Civil. Aquest cos els acusa de delicte de sedició, tot i que no figura entre els que persegueix el jutge que ha ordenat l'operació.

El pols continua, i el president Puigdemont i el vicepresident Junqueras mantenen que l'1 d'octubre es votarà. Ja hi ha web amb els punts de votació. I el neguit ciutadà el va col·lapsant.

A Madrid Rajoy considera que ha escapçat el referèndum, i assegura que no ha intervingut el Govern. Per si de cas, la Generalitat ha avançat el pagament de les nòmines dels treballadors públics. I per si no està escapçat del tot, l’estampa dels vaixells que fan de comissaria flotant tant a Barcelona com a Tarragona, que tenen aquell regust històric i de mal averany.

Una veritable crisis d’estat, amb l’article 155 aplicat a mitges i per la porta del darrere. Amb la Guàrdia Civil tirant pel dret amb un delicte de sedició i practicant unes detencions que ni demana el jutge. Panorama que condueix a un augment de tensió innecessari. Però deu ser tot allò que pot fer l’Estat.

Aplicar la força, perquè en el seu si, en la seva essència no hi ha la millora de l’encaix de Catalunya. Vaja sí, ara el ministre de Guindos, el d’Economia, diu que si es renuncia al projecte de la independència, la Moncloa està disposada a parlar de finançament. Segueixen sense acabar d’entendre què els ha passat tots aquests anys.  

I mentrestant, des del Liceu fins als estibadors del port, des de la universitat fins als pagesos s'ha escampat un fil que els impulsa a sortir al carrer en defensa ja no sabem ben bé si del referèndum o de les institucions pròpies.

El francès Ernest Renan el 1882 a la conferència "Què és una nació?" es demanava per formar part de la nació més que compromisos amb arrels mítiques, un referèndum quotidià, caracteritzat per la voluntat de viure junts.

Vet-ho aquí. La quotidianitat.