En ple 2022, TikTok ja no seu a la taula petita de la xefla sinó que amenaça de manera molt clara al protagonisme de Meta i als seus totpoderosos Facebook i Instagram. I també a Twitter, la plataforma adulta dels delegats de classe. Des que Bytedance va comprar una xarxa social anomenada Musical.ly, enfocada a adolescents, l’empresa de capital xinès va obtenir la base de seguidors suficient per desplegar l’exitosa estratègia de TikTok, que s’adapta a la perfecció a les dosis de dopamina que els nostres cervells addictes als mòbils demanen quan desbloquegem la pantalla. La cosa va així: al consumidor se li presenten vídeos en vertical a tota pantalla, normalment curts, que li donen la sensació de tenir el control d’allò que mira, la possibilitat de consumir-ho amb rapidesa, i canviar de contingut amb un scroll de dits si així ho vol, donant-li d'aquesta manera una falsa sensació de domini dins d'un mar predefinit de continguts.
 
TikTok té el millor algoritme recomanador de consum massiu mai inventat, que fa presagiar canvis en la manera com es posicionarà el contingut audiovisual del futur a internet. El seu sistema d’encreuament de dades mitjançant intel·ligència artificial processa l’estona que estàs mirant un determinat vídeo, els cops que el repeteixes i si entres a mirar el perfil de l'autor: vaja, que viatja a la sinceritat del teu consum. I té tant o més present aquesta informació que no pas els likes que fas, o si segueixes o no un compte en qüestió, que ho empra més com a catalogador d’interessos que no pas com a configurador de la pantalla d’inici. Aquesta lògica, sumada a la connexió oculta entre continguts (si aquest usuari es mira aquest vídeo dos cops, li ensenyaré aquest altre vídeo del mateix tema o amb la mateixa música), va engreixant una gran xarxa de contingut fiable per ensenyar a cada perfil d’usuari.
 
Per això Instagram està patint tant pel seu futur i s’ha empescat Reels, però el seu algoritme heretat de la lògica dels followers i la rigidesa de l’estructura d’amistats estil Facebook fa pensar que aquest cop no li serà fàcil menjar-se la idea de TikTok, tal com al seu dia va fer exitosament amb Snapchat i les seves stories. Tot plegat, condueix a un escenari on la xarxa social xinesa podria esquerdar la lògica dels seguidors: no qui més seguidors té és qui més visions recurrents aconsegueix amb els seus vídeos, sinó que cada vídeo, cada usuari (per petit que sigui), té l’oportunitat de penjar contingut que pot anar saltant nivells de satisfacció dins de l’algoritme i anar creixent en visions fins a fer números de difusió altíssims. Això, du a una desincentivació a pitjar el botó de seguir perquè l’usuari cada cop es refia més dels continguts que li ensenya l’algoritme. Per què escarrassar-me a seguir gent si la màquina ja em fa una selecció personalitzada perfecta cada dia?
 
Si fóssim càndids, podríem pensar que TikTok és el primer aparell audiovisual de consum massiu que podria democratitzar la viralitat perquè realment costa molt menys que a les altres xarxes fer enlairar el teu contingut. Però la generació frontissa, els que podem copsar com funciona l’app sense haver de fer un curset TIC, i a la vegada entendre també de què van les relacions de poder tecnològiques per vells, ens resulta lògic pensar que quan ho cregui necessari, TikTok, podrà tiranitzar els continguts. I, de fet, ho podrà fer més que qualsevol altra xarxa social, ja que la lucidesa del seu algoritme ens haurà fet confiar en ell: li haurem donat la clau per amagar continguts que no interessin als seus líders polítics. I no se’ls podrà acusar de res perquè serà indemostrable, precisament, per la lògica de superació de seguidors. És més, podria ja estar passant, perquè tal com expliquen a Reddit i Quora usuaris xinesos amb doble nacionalitat, a la versió xinesa de TikTok (anomenada Douyin) l'algoritme ensenya molts més vídeos d’enginyeria, cultura i autosuperació que no pas a occident i a l’Àsia occidentalitzada, on el seu algoritme dona preferència a foteses, balls i tot allò sexualitzable.
 
A nivell nacional, TikTok ens és una gran notícia. És la xarxa social dissenyada per un consum massiu on el català ha fet més forat des de ben bé el Fotolog (Twitter no compta, la conquesta de la centralitat dels 80 i els 90 la va fer TV3, i no pas el 33). El motiu pel qual hi hem salvat els mobles, a diferència de YouTube i Instagram, és senzill: com que TikTok et porta a consumir molts vídeos curts, tenim més possibilitats de colar-hi vídeos en català en tant que tenim més números de la rifa. Fa uns anys, es consumien pocs vídeos però de més durada (i, per tant, més difícils de crear), i actualment se’n poden arribar a consumir centenars però més curts (i per tant, més fàcils de crear): per això, i per la “democratització” algorítmica, hem vist aflorar nous creadors que no havíem vist ni a Instagram ni a YouTube, i joves que mai havien emprat el català a xarxes, combinen ara català i castellà als seus Tiktoks perquè descobreixen que els vídeos en català generen un bon nombre de visions i complicitats. Per fi es visibilitza el nostre mercat. Com que som incapaços de moure’ns amb mirada llarga dins de la globalització, aquest cop de sort tiktoker és glòria, tot i que, si ho hem de fiar tot a la sort, anem arreglats. I anem arreglats.
 
Paradoxalment, però, TikTok no admet anuncis en català. Té delicte que no puguem ser catalans ni pagant, ja. Si els aparells lingüístics, audiovisuals i polítics haguessin fet la feina quan les xarxes socials van eclosionar, ara TikTok no tindria el valor i la poca vista de deixar el català fora del seu sistema de monetització. Per sort, em consta que el govern ja hi està treballant. En tot cas, el ritme de creixement de TikTok fa pensar que serà una nova finestra cap al gran públic, i més polititzable que Instagram perquè l’algoritme no t’ensenya centralment allò que has dit que t’agradava, sinó el que realment et mires (ni que sigui per morbo o ràbia): i això permet fer nous forats i tombar barreres de la bombolla dopamínica autocreada que una nació sense estat no es pot permetre. Tot i això, de les potencialitats polítiques de TikTok, i no parlo d’obrir un perfilet de partit, però, en parlarem un altre dia.
 
Si ha estat un miracle algorítmic que la nostra llengua hagi fet forat a TikTok, imagineu que orgàsmic seria que fóssim nosaltres els qui inventem les eines del futur per poder fer de més i de menys tenint els algoritmes al nostre poder. Esclar, tal utopia implicaria deixar de salivar pels creuers (ara també a Tarragona, ases) i pel monocultiu turístic subvencionat. Implicaria, també, que les empreses i professionals atrets al 22@, a la Costa Brava o als Coworkings-masia dels Pirineus, no fossin call centers encoberts i excuses vacacionals pijipis d’expats fetes passar per intel·ligència artificial. Implicaria, de fet, deixar-nos de mentir econòmicament i endegar un pla massiu per crear empreses tecnològiques de capital català, i parar de vendre com a grans triomfs l'atracció d'oficines estrangeres en cerca de sol i tapes però amb contractacions i sous dels seus països d’origen per les tasques importants (recruiters m’ho han ofert: nòmina anglesa, dos dies al mes al Regne Unit, la resta a Barcelona). La importació de talent gràcies a la bona vida hauria de ser per fer grans les nostres empreses, no per fer-los gerres de sangria a les classes mitjanes occidentals. Fitxar a Lewandowski pagant poc perquè tenim sol i bona vida, i no pas vendre’s el Camp Nou per convertir-lo en oficines angloparlants que contracten i tributen fora.