No sabia que els hotels tenen memòria. A més, disposen d’una sèrie especial de records per a cadascú. Com a mínim, per a mi. De petit, vaig tenir molta sort, i vaig viatjar força amb els meus pares i el meu germà. Vacances molt professionals. Jo ho veia així, tot molt endreçat. Disciplina von Trapp i utilitzar l’esmorzar per preparar entrepans pel piscolabis posterior. Quilòmetres i més quilòmetres, escoltant la ràdio que toqués o música del meu pare. De molt petits sí que alguna cinta de casset amb temàtica infantil o del gran Xesco Boix. I els hotels, fos l’hotel Catalunya a Ribes de Fresser o un hotelet a Gloucester Road a Londres, eren un centre neuràlgic. Inici i final de les jornades de turístic autèntic; museus, monuments, passejades i llocs on els meus pares tenien els seus propis souvenirs. Llavors eren només això.
Et fas gran i no recordes que tens records. Vols creure que són déjà-vu, però no noi, són petits clips amb trossets de vida que estan allí. Els hotels són indrets màgics perquè tenen parts nostres. I com als records que li atorguem, tenen una part de nosaltres, una peça que inconscientment regalem. Amb poder sobre nosaltres. És increïble com de desgraciats ens pensem que som i com, per contra, construïm tòtems plenipotenciaris només amb la nostra decisió. El poder, quina cosa.
Tenim persones refugi. Persones que són com els hotels, les fondes, els hostals, els ressorts, els càmpings. Indrets. I com els hotels, aquestes persones que van ser conhort i castell en uns moments de la nostra vida i després són tan sols un miratge llunyà, cosa que veus pel retrovisor cada cop més lluny, imants de nevera, postals esgrogueïdes. Hi ha refugis que mai fallen, que poden ser bars, platges, restaurants o la mirada puta del teu amic, que ja sap de què va tot, només passes per la porta. I d’altres, que potser amb voluntat perenne, deixen de ser-hi. I tot el que ens havíem arribat a estimar. I tot era veritat. Ho va ser, ho era llavors. I ara ja no forma part del teu paisatge. De vegades, t’hi trobes. De vegades l’escrius per nimietats. Algun cop us heu saludat pel carrer. És terrible quan passa en un supermercat o a la cua del cinema. Aquell somriure fred, com si t’haguessin enganxat fent alguna cosa malament. I sobretot que no vagi amb un altre, un altre refugi, que ja no ets tu.
Tot i que se sabia que tot plegat no anava enlloc, i que mai s’acaba bé del tot, sí que podries esperar una mica més d’afecte. Ni cotitzava que no es podia seguir. No us imagineu el que no és. Amic i amat. Estimar algú no és només follar-se’l. Estimar algú és està allà. Com diu un altre amic, per intuïció i no pas per reflexió. No ho sé, I’ll wait and pray, com ens regala John Coltrane. Tota aquesta història, aquestes comparacions, aquest reguitzell de records i anècdotes, per dir que t’estimo. O millor encara, que t’he estimat. Que ens hem estimat. I que la nostàlgia no és bona benzina pel futur, potser, però pot donar pau al present.
Només allò de dir que passis bona nit, i que sàpigues que allà on estiguis qualsevol onada et pot parlar de mi i del que li he dit. Tan simple i tan complicat. Que la meva vida és com un videoclip o com la pel·lícula aquella d’Alta fidelidad on el John Cusak no para de fer llitats de cançons per cada situació (brutal novel·la de Nick Hornby). I que quan marxes sempre sona Fade info you, això quan tinc el dia optimista, perquè si no soc jo el que em fonc entre violins tristos de ranxera i bolero. I un altre glop de ginebra.
I què més dona de què t’has enamorat? No dic ja de qui, de què. Si de la persona o de la idea de la persona. No m’estic posant metafísic, vull que deixem els perquès. T’ho dic perquè t’ho veig a la mirada: hi ha una part de tu que encara no sap si pot confiar en el que sent. Tornarà tota la pluja a passar pel mar i encara et semblarà poc temps, poc sòlid, poc prou. I ho entenc. Costa creure’s el que un té entre les mans. Just ho estic aprenent ara. Jo sí que crec en la remuntada, encara que sigui en camp contrari.
Els dubtes no són un defecte, són un símptoma. La febre de l’ànima. Però tampoc vull fer veure que no hi són. A vegades penso que el que frena no és el que som, sinó on arribaries si deixessis de frenar. I arriscar-se cansa. Ho sé. I ja ho has fet. Perquè tornar a donar. Ja tens amics, amigues, família, fins i tot companys de feina amb qui comentes les vacances i saludes d’esma. Voler ser tu mateix no és cap delicte.
Jo tampoc soc cap sant. També tinc por, també m’he protegit massa vegades, també he marxat quan hauria pogut quedar-me. Però aquesta vegada no vull fer-ho. No vull viure amb la maleta a mig fer, ni amb el peu a la porta. No vull ser prudent fins a l’asfíxia. Prefereixo equivocar-me amb tu que encertar-la sol. No vull demanar perdó perquè així tot vagi bé. Qui vol viure amb la idea d’empatar, jo segur que no. Ja no.
No et demano que siguis valenta cada dia. Només que no t’amaguis darrere d’aquesta prudència que et serveix de refugi. Que no disfressis el vertigen de confusió. Que no diguis “no ho sé” quan el que vols dir és “no sé si m’hi atreveixo”. Perquè el dubte és un lloc de pas, no un lloc per viure-hi. I si ens hi quedem massa, s’omple de pols.
No es tracta de suportar-nos ni de fer veure que tot és fàcil. Es tracta de mirar-nos sense filtres, sense excuses, sense aquella mena de resignació que mata les coses abans que passin. Jo vull que ens puguem enfadar, que ens puguem dir les coses sense por de trencar res. Vull saber on som. I sobretot, vull saber que hi som junts, encara que sigui difícil, encara que sigui incòmode, encara que sigui improbable. Malgrat els peròs, la veritat.
Sé que no fuges de mi, sinó del que et recordo: aquell refugi que no volies reobrir, perquè encara hi ha llum a dins. Aquell clixé de la cabana envoltada de neu, de nit, amb el fum escolant-se per la xemeneia. Els records són cabrons: fan veure que dormen i de sobte et reclamen com un apartament d’estiu vell que encara té la teva tassa al prestatge. O no era teva, la tassa? I tu i jo som això, dos, que sabem perfectament què crema i, malgrat tot, hi tornem. Perquè hi ha refugis que no són passats: són lloc, i punt. Vam ser i ara no estem. No passa res.
Ve una nova nit de roses i penso en com vols que tornem a ser només amics. Hi ha una categoria que no té etiqueta. Amics i amants. No amic i amat, com esbossa Ramon Llull: “L’amic caminava per dins un bosc espès, a la recerca del seu amat. I es trobà amb la veritat i la mentida, que discutien pel seu amat; la veritat el lloava i la mentida el vilipendiava. I per aquest motiu l’amic cridà l’amor, per tal que ajudés la veritat”. Com diu el meu amic; dels teus pots dir, però no sentir.
La por d’acabar sol és aquesta broma pesada que et fas tu mateix quan apagues el llum. No mata, però et va prenent mides, com un sastre que sap que tard o d’hora li compraràs el vestit. O com la boa constrictora del Petit Príncep. I tu fent veure que no passa res, que tens plans, que tens gent, que tens vida. Però ja saps que la soledat és llesta: s’asseu al teu sofà, obre la nevera i et diu que no pateixis, que ella no té pressa. I tu rius, perquè si no rius, què et queda. I saps què passa? Que no estàs sol, idiota, que estem nosaltres; tu i jo.
I vam acabar a l’Hostal de la Plaça, tot recollit, arribant ja fosc. Només volíem un lloc on poguessis desfogar-te. Un lloc per poder estar tranquil·la. Va ser el que vam trobar, l'endemà no vam anar a treballar. A mi no m'estaves enganyant, però no em deies la veritat. Jo sabia qui no era, però tampoc que havia quedat en només això. Jo ja entenc que és difícil ser coherent. Segurament és impossible. I no em vinguis amb allò de les contradiccions i el dogmatisme. Però més val, o jo prefereixo, que em diguis com ho veus, com ets sents i com no ho tens clar. Perquè amb això es pot fer via. Amb apriorismes, no. Vull que ens puguem enfadar cada dia, si cal -és una manera de parlar-, però que sapiguem on estem i, sobretot, que estem junts. Perquè la millor manera de surar enmig de la tempesta és no tenir la temptació de deixar de nadar. Quines ganes de tornar al nostre hotel, o de trobar-ne un de nou.