A menys d’un més del 9-N el govern català ha decidit que no votarem perquè una nació que pretén ser independent i sobirana no pot desobeir la legalitat d’un país que fa temps que ha deixat de representar-lo. El govern espanyol ha apostat per la prohibició, i igual que els diferents partits i entitats unionistes, no ha estat capaç de generar cap argument a favor del manteniment de la unió excepte la següent: “la unidad de la nación española es indisoluble.” Així ho dicta una constitució que va ser feta per satisfer els franquistes més reaccionaris a una obertura del règim.  

A l’escena internacional, el govern de Rajoy esta fent el ridícul, però malgrat el suport a la consulta i les crítiques a Rajoy i el seu equip de govern pseudodemòcrata en diversos mitjans de comunicació d’arreu del món, cap govern s’ha pronunciat oficialment sobre el cas català amb l’excepció de l’atemorit govern francès (que veu en l’independentisme català un desencadenant de moviments sobiranistes en algunes regions franceses). La senyora Angela Merkel va fer unes declaracions poc entusiastes i poc convincents que només han servit per demostrar que pel govern alemany el que passi a l’Estat espanyol li importa un rave a menys que es tracti dels seus diners, és a dir, del deute espanyol.

Aquesta falta de reacció no és d’estranyar perquè a la política internacional la UE no és res més que una agrupació de velles potències imperialistes que, juntament amb els EUA, fan pinya per mantenir el domini occidental sobre les regions d’importància estratègica arreu del món. Els drets democràtics fonamentals són pertinents segons els interessos geopolítics i la UE va donar suport implícit a un cop d’estat contra un govern legítim a Ucraïna. Òbviament l’enorme reserva de gas de lutita tenia molt a veure amb la decisió de defensar els colpistes, molts dels quals són neonazis que avui en dia ocupen ministeris. Al mateix temps no va aplicar condemnes ni sancions quan les forces israelianes van massacrar més de dos mil civils a Palestina, on fins i tot el govern britànic i el francès van exportar productes bèl·lics a l’exèrcit israelià mentre es duia a terme la massacre.  

Tot i haver-me desviat del tema, el que intento dir és que la gran esperança, compartida per a molts catalans, que la UE arribi a Catalunya (muntada en cavalls blancs, per suposat) per defensar el dret a l’autodeterminació dels catalans és una gran fantasia. Cap govern prudent (o cínic, segons com es miri) es pronunciaria sobre el tema català sense tenir un resultat assegurat o altres fins polítics per assolir. És per això que oficialment el govern català es troba sense aliats en la política internacional perquè estan esperant que Catalunya faci el salt. Per tant, cal un canvi de govern i una declaració unilateral d’independència, ja que, tot i no ser la via perfecta, és la més definitiva. La hipotètica reacció d’aquests països europeus que defensen tot menys els drets democràtics no hauria de ser un factor determinant si realment es vol ser independent.   

El tarannà democràtic i pacífic català és molt noble i altres nacions del món haurien de ser així, però el que no entenc és per què una gran part de l’independentisme català insisteix en jugar segons les regles quan no hi ha joc. Vull dir que una consulta democràtica sobre la separació d’una part d’un territori es fa mitjançant un pacte entre els dos bàndols com va passar a Escòcia o al Quebec. No obstant, la posició del règim de la transició no podria ser més contrastant. L’Estat espanyol s’ha quedat esbalaït davant les exigències de pactar una consulta, i els sentiments ultranacionalistes i els tics franquistes l’han conduit a la prohibició total. Per dir-ho d’una altra manera l’unionisme espanyol ha deixat clar que no vol jugar el joc democràtic. Per tant, no té cap ni peus seguir les normes quan ningú ho fa ni al govern espanyol ni a Europa en la seva majoria; de fet, no té gaire sentit intentar seguir les regles del joc democràtic reclamant votar quan som els únics que hi juguem i a sobre ens diuen nazis!

La DUI és radical, sí, i l’unionisme es podrà queixar, però amb la denegació de la consulta, ells mateixos s’han privat de l’oportunitat de fer una campanya democràtica a favor del “no”. Ara el que cal és seny i pebrots perquè ens hem trobat amb un mur autoritari, i el govern de CiU ha demostrat que té poques ganes de mullar-se les mans i moltes ganes de perdre el temps. Es necessari decidir si realment es vol la independència perquè pocs estats l’han aconseguida mitjançant referèndums, i molt menys fent consultes no vinculants. Ara toca la DUI perquè com va dir Pere I del Brasil; “Independència o mort!”.