D’acord amb la velocitat supersònica a la que viatja el flux informatiu en aquest segle de realitats virtuals i mitjans presoners de la dictadura dels pescaclics, la notícia del desmantellament d’un grup d’ultradreta a Alemanya conegut com els Reichsbürger que preparava un cop d’estat violent, ha durat amb prou feines un dia a les pantalles. 

A primer cop d’ull no sembla res més que un estirabot d’una colla d’eixelebrats, però Europa hauria de fer saltar totes les alarmes davant d’un fet amb fortes reminiscències al passat més fosc i dolorós de la seva història recent. Aleshores tothom va treure ferro i va mirar cap a una altra banda, i les coses van anar com van anar. Aquest cop no es poden repetir els mateixos errors. Des de fa més d'una dècada ben llarga, l'extrema dreta creix i guanya posicions arreu del continent.

És evident que la primera reacció és fins i tot de riure sota el nas quan llegim que el líder és un antic aristòcrata que es fa dir Heinrich XIII i pretén instaurar un nou imperi germànic amb les fronteres de la Guerra Franco-Prussiana. Però el somriure es glaça quan gratem un mica més enllà del titular divertit i esbrinem que el grup té més de 20.000 membres, molts d’ells armats legalment o il·legal, amb membres infiltrats dins les forces armades i un pla ben traçat per dissoldre l’estat i instaurar un nou govern.

Podem riure del personatge, un vell de 71 anys nostàlgic d’un passat que no tornarà, però faríem bé de recordar que també vam riure d’un suboficial frustrat que va encapçalar un pustch des d’una cerveseria de Munic, fa 100 anys. Avui fa tremolar el fet de pensar que una crisi econòmica profunda causada pel fracàs de l’aposta alemanya pel gas rus pugui fer el mateix efecte que la hiperinflació Weimar, que fa asfaltar el camí dels nazis al poder.

La democràcia alemanya té mecanismes sofisticats per detectar i eliminar aquestes amenaces abans no es facin grans. Per això sobta conèixer com de lluny havien arribat els Reichsbürger. I el que provoca un calfred a l’espinada és imaginar què pot estar passant en estats sense controls efectius contra la ultradreta, com Hongria, Polònia o Espanya. 

Del passat més fosc i dolorós en podem extreure lliçons per evitar que es torni a produir. Europa ho va fer aleshores tot malament, en permetre l’ascens del feixisme a Itàlia, Alemanya i Espanya, i  en no depurar del tot el feixisme del continent després de la victòria aliada de la Segona Guerra Mundial. Bé, no tot es va fer malament. A la Gran Bretanya, el poble treballador de Londres va parar els peus en sec al feixisme durant la Batalla de Cable Street. Un lliçó valuosa que convé tenir ben present, per si cal tornar a aplicar-la a l’Europa del segle XXI.