Malgrat haver estat condemnat a 21 anys de presó, l'Audiència provincial de Barcelona no ha ordenat l'entrada a la presó de Joaquim Benítez, pederasta confés, perquè la sentència encara no és ferma. De fet, el més normal és que el seu advocat que, més que a la justícia, està professionalment abocat a la defensa del seu client, recorri la resolució en la instància superior i que, fins que el recurs no es resolgui, la condemna no es pugui considerar ferma.

En el llenguatge del carrer aquests tecnicismes no s'entenen, malgrat tenir justificació en una tradició jurisprudencial que permet el jutge suspendre l'execució d'una pena de presó fins a l'últim moment on pugui haver-hi esperança de la seva revocació.

Però és que a més, tenint en compte que sempre és possible al·legar una violació d'un dret fonamental que ens permeti recórrer al Tribunal Constitucional, almenys fins que aquest no decideixi no admetre el recurs, es podrà estirar el temps per a Benítez. I si a això afegim que podria cabre la possibilitat de recórrer el Tribunal Europeu de Drets Humans, si la idea fos la mateixa, potser quan arribi el moment d'entrar a presó, Benítez podrà demostrar (fer veure) que s'ha rehabilitat... i aleshores, potser acabar en un indult.

Si ja havia generat polèmica en el cas de la sentència de "La Manada" (expressió inexacta i desafortunada), molta més se n'ha produït en un cas com aquest, amb més anys de presó, amb confessió del culpable, i amb un agreujant en el coneixement psico-criminològic d'aquesta mena de conductes reiteratives, de difícil, si no impossible, rehabilitació.

La polèmica generada ens duu a constatar una trista realitat, i és que sols en casos com aquest recordem que a més dels drets dels processats, existeixen els drets de les víctimes i que tot el temps de llibertat de l'agressor, en casos que com aquest han comptat amb la confessió dels fets per part de l'autor, acaba multiplicant la victimització com a efecte suplementari a la primera agressió patida.