Els entesos en això del màrqueting polític diuen que un element essencial en la projecció positiva d’un polític és el seu relat. D’altra banda, però, la coherència és entesa com un valor, també en política. Però quina de les dues coses és més important quan el relat suposa un canvi en les conviccions?

Persones que han canviat el seu discurs, i fins i tot la seva filiació política, en coneixem unes quantes. Deixem de banda casos com Jorge Vestrynge, Cristina Almeida o Pablo Castellanos i centrem-nos a Catalunya: Enric Millo va passar de UDC al PP, però he sentit a Puigcercós i a Castellà dir que Josep Huguet va rebre primer  (i va rebutjar) la seva petició per entrar a ERC. Josep Piqué, amb qui Millo, com jo, va desembarcar al PP català, ja havia fet un viatge ideològic curiós des de Bandera Roja fins a la formació conservadora, passant per instàncies no precisament espanyolistes. El seus casos són força més complexes que el de Carina Mejías, quan passà del PP a Ciutadans, doncs a banda que el seu propi actual cap de files va dubtar entre PP i PSC abans d’optar per formació novella, en realitat la seva fonamental preocupació (i em consta) té a veure amb el factor territorial, la situació de Catalunya dins d’Espanya.

Però en definitiva i per a qualsevol d’ells, si l’opció és sincera, qui ha dit que no es pugui canviar d’opinió? Qui ha dit que les idees inamovibles no siguin simplement la vessant externa del dogmatisme? La coherència sols té sentit quan es fonamenta en un relat creïble. Per interessos, per il·luminació, per reflexió interna, el que compta en el fons no és la coherència al llarg de la vida, ans la que lliga cada moment vital amb les seves circumstàncies. Paradoxalment per a la política, compta poc si el canvi de parer té a veure amb la consciència o amb la conveniència, i sobre aquest punt, que per a l’ètica és tan essencial, l’exemple que més ens pot servir és el del molt honorable president.

Diàleg en la reunió anual a Sitges del Cercle d’Economia. Josep Piqué i Artur Mas a la mateixa taula entorn de la qüestió catalana des de la perspectiva econòmica. Els mitjans recullen el dia següent la velada crítica del president del Cercle al president de la Generalitat per la seva aposta pel trencament i l’estat propi; en realitat llurs visions no són altra cosa que dos moments diferents de la qüestió. Piqué creu que encara hi ha marge per al diàleg; Mas creu que el temps del “peix al cove” ja no és el seu i que sols hi ha sortida en l’estat propi. La qüestió en el fons rau en esbrinar si el peix continuarà amb algú diferent d’Artur Mas, o si qui ocupi la presidència del Cercle en el seu moment haurà de decidir, com Lara, si ha de canviar la seva seu social a un altre estat.

Si el que compta és el relat, dir que la gent prefereix l’original a la còpia, com ha fet Duran i Lleida, sols és constatar la manca de cultura política que encara hores d’ara pateix Catalunya, perquè Artur Mas resumeix amb la seva acció política el viatge de tantes persones que vam pensar possible l’entesa, i hores d’ara, en el meu cas amb força pena, ja la creiem inviable. És el seu un viatge arriscat, però és l’únic on relat i coherència es donen la mà, i potser no llauren el present, però tracen les vies cap al futur, que és com dir que escriuen la història.