Tinc una amiga gallega, professora de Filologia Anglesa a la Universitat de Vigo, que fa poc s'ha instal·lat a Barcelona i està molt il·lusionada amb el seu primer St Jordi. L'altre dia em preguntava on hauria d'anar, com sabria on signarien els seus autors preferits, si era cert que els homes rebien un llibre i ella s'hauria de conformar amb una rosa. Li vaig aconsellar que es relaxés, sortís de casa amb un calçat còmode i es deixés sorprendre: segur que es perdria un munt de coses, però toparia amb moltes altres d'inesperades. 

Des que posés el peu al carrer, ja detectaria que la ciutat estava vivint un dia especial. Coneixent-la, -gasta droga dura estil Sylvia Plath- li vaig advertir que no anés amb un lliri a la mà -sí, amb una rosa- i s'esperés trobar la literatura surant per l'aire, com si de cop i volta els catalans ens haguéssim tornat nets i nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços, en modus Espriu. No fotem. Com sempre, el capitalisme no badava, i del que es tractava principalment era de fer negoci. Si volia una novetat fàcil de trobar, de conya, però que tingués en compte que entre els autors que signaven, el percentatge d'escriptors era més aviat minso.

Per resumir-ho, li vaig explicar el segon cop que em va tocar signar una novel·la per Sant Jordi. En un costat hi tenia la filla del Suárez, amb una brusa discreteta cordada fins dalt, que havia escrit un llibre sobre el càncer de mama, i a l'altre, la Ivonne Reyes amb un escot per lluir melons, que presentava la Cocina sabrosa. Entre el jing i el jang, jo maldava per fer la cara que tocava segons si em girava a dreta o esquerra. Una fila estava composta per dones amb mocadors que explicaven la seva químio a la Suárez i l'altra, per nois sortits que es volien fer una foto amb la Reyes. Jo, l'escriptora novella i, al damunt, en català, ja havia cremat la meva parròquia a la Llibreria Ona, que aleshores encara no s'havia vist obligada a emigrar del centre per donar pas a Starbuck's, HMs, McDonald's i similars. Val a dir que, en vendes, va guanyar la Suárez i, en selfies, la Reyes. Molts col·legues es volen estalviar aquests paperots o el fet que et prenguin per un dependent i et demanin el preu del llibre del mediàtic del costat -m'ha passat més d'un cop- o el fracàs de no signar res mentre el burro del youtuber de torn acaba amb el canell fet pols. 

Consideren que s'ha caigut en un patetisme que va a l'alça precisament perquè el negoci va a la baixa. I raó no els en falta. La indústria editorial està fatal i no la salvarem en un dia, però un any més jugarem el paper que ens toca amb l'esperança que entre els rius de gent hi hagi algú que s'encomani d'un vici que dura per sempre: el de la lectura.